El bloc (de notes) de l´Eva

Serena

2010-03-30T04:50:00.000-07:00

Serena. Crec que aquesta seria la millor definició per la meva situació actual. Estic tranquila, segura del que vull i del que no vull. Estudio el que m´agrada, amb dedicació i bons resultats. Cuido, estimo i escolto els meus fills, d´edats i caracters molts diferents. Espero i anyoro cada dia el meu home i dono gràcies, no sé bé a qui, per tenir tot el que tinc. M´omplen les paraules, els petons i abraçades de tots aquells que estimo i sóc capaç de no demanar gairebé res a canvi.
No em preocupo per gaire cosa més que no sigui l´avui, com a molt el demà. El demà passat ja és massa lluny.
Ja no tinc por. He aprés a escoltar el meu cos i la meva ànima i donar´ls-hi el que necessiten, sense malmetre´ls, creixent, aprenent.
Em veig capaç d´enfrontar el que vingui perquè tinc tot el que necessito per fer-hi front.
Tant debó tothom pogués arribar en aquest estat de pau, de tranquilitat. No se molt bé com ho fet, com hi he arribat, no puc donar consells. Potser és tan senzill com adonar-se de totes les malalties cruels que poden abatir-nos, de totes les guerres i desgràcies que destrossen el mon cada dia, de tota la gent que està sola, de tot el que no té sostre, de tot aquell que perd éssers estimats abans d´hora...I tot i així, la vida continua, ràpida, implacable, frenètica...perquè doncs no ens hem d´agafar a ella amb les dos mans i no deixar-la escapar?

Una imatge preciosa d´un perfil preciós...

2010-01-28T02:46:00.000-08:00

D´aquí cent anys...

2009-11-29T08:30:00.000-08:00

Quan sigui gran vull tenir la mirada de la Maria. Un petó sempre a punt com la Petra. Un somriure tímid però sincer com el de la Pepi. El cap tant clar com la Guillermina i les cames tant lleugeres com les de la Carme. El sentit de l´humor del Fernando i la humilitat del Manuel. La marxa de la Carmen i ser tant presumida com l´Ana. Tenir les coses tant clares com la Mercedes i ser tant dolça com la Magdalena. Són alguns del avis i àvies que he estat cuidant aquesta setmana, mentre feia pràctiques d´un curs, en un centre de dia per a gent gran. Quantes coses que m´emporto! Només una setmana i a l´hora de marxar se´m va estovar tot, emocionada, amb la sensació que els abandonava. Era per ells o per mi que plorava?
Alguns d´aquests avis tenen families que els cuiden i se´ls estimen molt, però d´altres estàn sols o les seves families no volen saber res d´ells. Te´ls mires, hi parles, hi convius i t´adones que, d´aquí no tant, aquests avis i àvies serem nosaltres. Només volen una mica d´atenció. Explicar-te les batalletes, cantar les cançons de la seva època... Genial quan et diuen: - te´n recordes, nena, quan la guerra?. Es deleixen per una caricia, una paraula, a vegades no pots estar per ells i es conformen amb un lleu somriure. Realment, es contenten amb poc, tot i que posen a prova la teva paciència després d´haver-te repetit vint vegades la mateixa pregunta i entossudir-se a sortir-se amb la seva. He hagut de fer esforços d´imaginació per ocupar-los les mans o que féssin cas en un moment donat, però no saps com, treus recursos de sota les pedres, te les inventes totes, acabes convencent-los i de regal, et premien amb un somriure. Molts d´ells, amb les demències, retrocedeixen en el temps, queden anclats a la juventud i et parlen dels pares com s´hi fóssin vius i els haguessin de venir a buscar a l´hora de plegar. Sovint es diu que quan ens fem grans, tornem a ser nens. Jo diria que més aviat és una descàrrega del cos i l´ànima que deixa anar totes les coses vanals, les inservibles, les no necessàries, cansats de carregar-les durant tants anys, volen gaudir el que els queda sense sobrepesos, sense hipocresies. Així, emergeixen de nou la inocència, la sinceritat, el caracter i l´estimació que els permet viure els seus darrers anys de manera més lleugera.

Tota una experiència que, a més d´enriquir-me molt com a persona, us asseguro que em fa veure la vellesa des d´un plànol molt més humà i sobretot més proper.

La disposició de les pedres al camí

2009-09-13T03:58:00.001-07:00

Una pedra. Ensopego, però puc seguir el camí sense grans lesions. Una altra pedra, és una mica més gran que l´anterior. Aquesta ja m´ha deixat una mica tocada. Però puc seguir. Mentre faig el meu camí, ple de pedretes, sento com amics i coneguts ensopeguen amb grans rocs. Alguns els fan parar, d´altres però poden seguir el seu camí, coixos però segueixen.
Avanço i començo a topar-me amb roques. Darrera meu caminen els meus fills. No vull que ells ensopeguin amb aquests grans obstacles. Decideixo carregar les pedres més grans a l´esquena i treure-les així del mig del camí. Pesen una mica, però encara no m´impideixen caminar i sobretot deixen el camí lliure de trampes pels que vénen darrera. Endavant, carregant pedres, cada vegada més lentament pel pes afegit .
En un moment donat m´adono que els que meus fills, efectivament, no ensopeguen amb les "meves pedres" però topen amb d´altres, n´hi ha tantes!!! Només puc intentar que les seves pedres siguin més petites, que les lesions siguin lleus i puguin ser caminant amb lleugeresa i el mínim dolor.

Cansada, adolorida, molt carregada, ensopego una vegada més i vaig de boca a terra. Paro. Les pedres han caigut. Escampades per terra, les miro i em fan ser conscient del meu esgotament. Crido. Ploro. Descanso. Agafo aire, torno a omplir la motxilla i decideixo tornar a enfilar el camí. Segueixo. I segueixo. I segueixo, caminant, recollint pedres, caient, plorant, cridant...

Mentre faig el camí, mentre carrego pedres, plena de ferides, la meva voluntat de seguir caminant creix. Ara ja no vull parar, vull convénce´m que les pedres més grosses ja estàn a la meva motxilla. No les tornaré a trobar al mig del nostre caminar. El meu cos´enforteix, es muscula, poc a poc, dia a dia. El cor pren més capacitat de bombatge, els pulmons s´obren i sóc més conscient de la meva respiració, dels batecs del cor, de la força que em permet carregar cada dia el pes de les meves companyes de camí. L´esquena s´acostuma a carregar el sobrepes i la ment es fa més conscient del traçat, més hàbil per esquivar rocs.

Ara, en aquest punt del camí, buscant facilitats, em pregunto si seré capaç de preveure la disposició de les pedres al camí.
Si no ho aconsegueixo només em queda una solució: trobar una motxilla més gran.

Quines vacances!!!

2009-09-08T12:53:00.000-07:00

Ufff!!! Quants mesos que no escric res!!! Estava una mica cansada d´escriure sobre el meu estat, físic i anímic, i com visc mig desconnectada del mon, doncs, poques coses a comentar.
I ara, ja hi som, de nou comença el curs i aquests últims dies de preparatius anuncien la normalització d´horaris, de rutines, de "normalitat".
El meu cos es queixa ara d´unes vacances carregades de moviment. De fet tenia clar que seria així, que aniria tirant i tirant i al parar, paf! pet! Però ha valgut la pena (que me quiten lo "bailao"). A part d´anar a la platja, a visitar museus i fer vida social, hem estat dotze dies de ruta des de València a Toledo.
A Valéncia, durant dos dies, hem visitat l´Oceanogràfic de la Ciutat de les Arts i les Ciències, el casc antic de la ciutat i com a curiositat a destacar el Museo Fallero, on poden veure´s les falles indultades des de l´any trenta i pico.

I cap a Andalusia!!! des del centre de control a un petit poblet de Sevilla, hem visitat Córdoba, Sevilla, Cadiz i Jerez de la Frontera. Hem recorregut Sevilla en cotxe de cavalls i evidentment, hem pujat a la Giralda. A Jerez vam passar el dia a la Real Escuela del Arte Ecuestre on els cavalls volen fent cabrioles, i a la Caleta de Cadis ens hem refrescat a l´Atlàntic.
Al castell d´Almodóvar hem dinat en un gran menjador medieval i hem pogut veure com viven els cavallers que tant apassionen el meu fill petit.
Però el que m´ha enamorat és Córdoba. No és només la Mezquita (una meravella que no et canses de recòrrer i admirar), són els seus carrers, les seves terrasses, les façanes blanques i les finestres plenes de flors, l´amabilitat de la gent que de seguida et dóna una lliçó d´història de la ciutat, de la que es senten molt orgullosos. Sabieu que al segle X vivien a Córdoba un mil.lió d´habitants? I que convivien musulmans, jueus i cristians sense cap conflicte social ni religiós? Molt interesant veure els estris del cirurgià Bu-l-Qasim al-Zahrawi (936-1013) que en aquells temps ja operava de cataractes als ulls, tumors canceríngens i morenes.

A part dels monuments, esglèsies i museus, el millor d´Andalusia és el seu ritme de vida. Els andalusos no coneixen l´estrés i no desaprofiten l´ocasió per fer de qualsevol situació una festa. Allà on seus a fer una cerveseta et planten al davant una tapa. El primer cop els nens van dir al.lucinats: - és gratis? Ja, ja...la falta de costum!!!
Això sí, la calor ajuda molt a que el ritme de tot plegat tingui una forçada cadència...A més hem encertat la setmana que més calor ha fet de tot l´estiu, tot i que la falta d´humitat el fa molt més suportable (bé...la "servesita" també ajudava).
De tornada hem passat un dia a Toledo. Quanta espasa i ganivet!!!
Hem fet molts quilòmetres, de cotxe i a pateta, i tot i que estic feta calderilla tinc molt bon sabor de boca.
Unes grans (i esgotadores) vacances en les que hem compartit tots quatre un munt de bones experiències i que, segur, ens deixaràn per sempre molts bons records.

Dia mundial de la fibromiàlgia i la síndrome de fatiga crònica

2009-05-12T07:15:00.000-07:00

Buuuf!!! si que feia temps que no escrivia!!! La veritat és que aquest hivern se m´ha fet llarg, mooolt llaaarg. Molt fred, molta pluja, molta humitat: ideal per les meves dolències.

En aquest temps, hem fet grans avenços!!! Visito de nou regularment un reumatòleg. Em fa "xutar" un tractament (amb sobredosi de calmants inclosa) que per cert no em millora, i vaig a teràpia conductual cognitiva, que bàsicament serveix per aprendre a relaxar-se i a no voler fer-ho tot alhora i de manera perfecta. També he visitat l´homeòpata habitual i m´ha recomanat una dieta macrobiòtica, en la que t´infles de menjar algues, tofu, seitàn i un munt de coses més que tenen noms japonesos, preus intocables i un gust...complicat. En fi, que m´ha semblat que em movia per intentar alleugerar aquesta malaltia pesadeta que no vol desengaxar-se de mí. Però avui, 12 de maig, dia mundial de la FM i la SFC, he assistit per primera vegada a una conferència al col.legi de metges de Barcelona organitzada per la Fundació de FM i SFC, en la que veritables experts en aquestes malalties ens han deixat molt clar que no tenen ni idea de per on van el tirs!!! La primera al front!!! la medicació que m´estic prenent acaba de ser rebutjada per no sé qué associació europea mèdica, tant que no s´ha demostrat la seva efectivitat en aquests tipus de malalties. Guai!!! hem perdut quatre mesos fent de conillet d´indies. El que m´ha quedat clar d´aquesta conferència, en la que s´han tractat molts temes diferents, és que els nostres metges dels serveis d´atenció primària no estàn preparats per gestionar aquestes enfermetats i sobretots a nosaltres, els malalts.
Quan el rematòleg em va fer les receptes dels medicaments, la doctora de capçalera va haver de buscar a la base de dades què era el que m´havien receptat i si era compatible amb el que m´havia receptat ella. Un metge em diu que fagi exercici a la piscina, l´altre que no, un diu que l´enfermetat no es cura, l´altre que sí (que ell ho ha vist!!!). Et tornen boig, passa el temps i ningú no soluciona res. A la conferència d´avui, s´ha parlat de les unitats específiques de FM i SFC, que haurien de començar a funcionar aquest mateix mes, i que pretenen fer un seguiment multidisciplinar dels malalts (reumatología, psicología, rehabilitació...). Doncs porto estona buscant informació a internet i no he trobat res!!!Només apareix l´Hospital Clínic, que té llistes d´espera astronòmiques i que només pot atendre malalts d´algunes zones de Barcelona. Doncs em plantaré davant la metgessa de capçalera i atacaré directament: qué haig de fer per poder anar a una unitat de FM i SFC??? Tampoc no em curaràn, però espero no trobar-me davant un metge que fa cara de pòquer quan intento descriure els meus dolors i sensacions. Espero trobar algú que estigui fart de veure gent com jo i que sàpiga que fer, que dir i quina cara fer.

Raptada. Sense opció a rescat

2009-02-10T01:35:00.000-08:00

Cansada d´estar cansada. Em miro al mirall i no em reconec. Em sembla que cada dia, amb cada nou dia de dolor, se m´escapa la vida a miquetes, se m´asseca el cor."Això" cansa molt. "Això" és aquesta maleïda malaltia que m´està canviant el caracter, m´està tornant esquerpa, malhumorada, sense ganes de gent. Sense ganes de res. Jo no era així. Sempre he estat espontània, alegre, començant mil coses alhora (encara que no les acabés), amb ganes de fer i desfer...On ha anat a parar l´Eva simpàtica, riallera, aquella que s´apuntava a un bombardeig?. Ha estat raptada, sense opció a rescat.
Se que m´envolten persones que m´estimen, que es preocupen. Les persones més importants de la meva vida, però no em poden treure el dolor, l´esgotament, el patiment. Només poden esperar a que em passi, estar allà pel que jo necessiti i aguantar el meu malhumor, la meva impotència, la meva tristesa.
Podeu imaginar un dolor tal que no aguantes ni la roba sobre la pell? Jo no me´l podia imaginar, no pensava que existís, però sí. I es sobreviu, tot i que a vegades sembla que et desmaiaràs per desconnectar la consciència per un moment d´aquest patiment que no et deixa ni pensar. I quan passa el mal, et deixa derrotat, extassiat. Quant dolor més podré aguantar? Sempre sembla que no pots més, que petaràs, però els límits de les forçes no estàn establerts i tot que saps que pots trobar-te millor, acabes sabent que també pots trobar-te pitjor.
Suposo que a molts de vosaltres us semblarà que em lamento, que em queixo molt. Doncs sí. Ara ho necessito, no puc veure la grandesa de la vida ni del mon, només puc sentir-me frustrada pel que pateixo i faig patir els altres.
Senyor, tinc 35 anys!!! Hauria d´estar gaudint a tope la meva vida, la meva familia. I d´aquí 10 anys? 20? 30? Quan el meu cos envellit i la meva ment esgotada no pugui aguantar les onades de dolor? Quin recorregut més dur, més feixug. Només espero poder veure crèixer els meus fills, que volin a fer la seva vida, que siguin feliços i que el Manel, paciència infinita, no acabi tan esgotat com jo.

Una gran amiga

2009-02-03T09:36:00.000-08:00

Avui, remenant les opcions de configuració del meu blog, m´he adonat que tinc una seguidora que es diu Ana. M´havia deixat algún comentari i no sabia qui era. He anat directe al seu blog i...sorpresa!!! He trobat una noia de 30 anys, valenta i decidida que escriu molt i molt bé i que pateix fibromialgia, síndrome de fatiga crónica i sensibilitat química múltiple

La sensació només obrir-se la plana, ha estat la de trobar una amiga que parla el mateix idioma que jo. Ara diré una cosa que us semblarà una xorrada, però...no pot obrir pots, ni llaunes!!! Per mi ha estat una d´aquelles coses quotidianes i tontes que m´han frustrat molt, perquè em fan sentir molt inútil.

No he pogut parar de llegir, és extraordinaria.

Un dels principals objectius del seu blog és el de desfogar-se, com ella mateixa diu, i ho fa sense por, despullant l´ànima i deixant anar tots els sentiments. Em sembla que, com a mi, el dolor i l´esgotament li deixa els sentiments a flor de pell.

També dóna molta informació sobre les malalties i els avenços en els tractaments.

No deixeu de visitar el seu blog "Nipiesnikabeza", us sorprendrà la sinceritat, la simplicitat i claredat dels seus escrits i sobretot el seu gran sentit de l´humor.

Molt ànims Ana!!!

No deixis d´aprofitar les "estones bones" i quan tinguis de dolentes, convence´t que pasaràn i tornaràn les millors.

A tirar del carro!!!

2009-01-24T11:04:00.000-08:00

Socoooors!!!

Dimecres passat en Manel es va trencar. Comença a tenir una edat (je, je, ara s´emprenyarà) per jugar a segons què i jugant a bàsquet, es va trencar el tendó d´Aquiles. Moguda total. Li programen per divendres una operació d´urgència. En dos dies s´han de fer les proves preoperatòries, moure papers d´un centre sanitari a un altre i organitzar la logística (tot això amb ell enguixat i crosses). Pobret no es queixa de res i no vol donar feina però és clar, poca cosa pot fer ell sol. I això durarà...uns 3 MESOS!!!.

El mateix dia, a la Marta (la meva filla gran) li posen ortodòncia a la boca, no pot menjar i té un mal que no s´aguanta. Comptant que està en plena adolescència, el mal humor habitual que provoca un mal continu, ella el multiplica per mil, així que...durillo.

Per acabar-ho d´amanir, el petit, en Pau, ha enganxat el refredat de l´any i com la resta de la familia està fumuda, té gelos de tantes atencions cap els altres i no para de queixar-se absolutament de tot.

M´esperen uns quants mesos de dedicació total i absoluta a la familia. En Manel no podrà caminar al menys durant un parell de mesos així que no podré comptar amb ell i en canvi ell sí que em necessitarà molt.

I jo? Doncs no ho sé. Com que ara mateix sóc indispensable, no puc trobar-me malament. A més no tinc ni tindré temps de pensar-hi, així que si m´hi trobo, espero ni adonar-me. M´espanta una mica acumular massa i després fer un pet com un aglà, així que si d´aqui un parell de mesos o tres, desapareixo del mapa, estic recuperant-me.

Ah! i també estic començant a buscar a feina i he enviat uns quants "curris" tot i que espero que en els dos mesos vinents no em truquin, perquè m´acabaràn d´enfonsar.

Doncs apali, toca arremangar-se, agafar molt fort les cordes i tirar!!!

2008-12-19T09:28:00.000-08:00

Hola a tots i totes!!! He estat uns dies 'out'. He patit algun brot una mica 'durillo' i m´he quedat sense connexió d´ADSL (algun dia escriuré sobre la meva relació amb les operadores telefòniques). Només vull desitjar a tothom un Nadal ple de bona companyia, envoltats de la gent que estimeu. Desitjo sobretot que gaudiu això: de la vostra gent. La resta són afegits. Jo no soc molt nadalenca, m´atabalen bastant aquestes festes en les que em toca fer algun sopar i dinar familiar a casa. Però aquest any vull gaudir cada moment sent conscient que tinc la inmensa sort d´estar envoltada de gent que m´estima i a la que jo estimo, que estem junts per ajudar-nos, per patir, per compartir, per viure plegats aquesta vida plena de petites i grans coses...
Els que em llegiu, també formeu part del meu cercle, de la meva vida, m´ajudeu i esteu a l´altre banda quan us necessito. Gràcies.

Molt bon Nadal i que entreu amb bon peu al 2009!!!

Va por ustedes

2008-11-06T04:11:00.000-08:00

Sense adonar-me, amb el pas del temps, amb la maduresa potser, m´he envoltat de persones en les que enmirallar-me cada dia.

Persones fortes, valentes, decidides a viure cada instant com el primer i que sempre, sempre, hi són quan els demanes.

Persones que gaudeixen sent persones i que tenen i mantenen el principal valor d´estar aquí: VIURE. No hi ha res que els aturi perquè no es volen aturar, però no per això trepitjen ningú. Esquiven allò que no els convé, troben la cara amable però també realista de tot allò que els envolta i s´enfronten a les patacades amb un somriure treient les forçes de sota les pedres. Simplifiquen una vida sense manual d´instruccions.

Sinceritat, amor, amistat, companyerisme, tot ben barrejat i fan un còctel que no es pot rebutjar.

Cada dia n´aprenc alguna cosa nova d´ells i espero que algún dia puguin, encara que sigui quelcom petit, mirar-me a mi i treure´n "alguna cosa de profit".

Vull seguir aprenent d´ells i elles. Aprendre a VIURE, a ser PERSONA i espero saber transmetre-ho als meus fills.

Papallona

2008-10-28T02:58:00.000-07:00

El divendres el Pau va quedar-se a dormir a casa de la Laura i vam aprofitar per anar a sopar amb la Marta. Tots tres, sense el petit que no ens deixa mai acabar una frase, com tres adults. La Marta farà tretze anys als desembre...no és adulta, evidentment, però té moments en que ho sembla i un munt de situacions noves ens van avisant que la nena que nosaltres veiem, va marxant. Estavem doncs sopant, parlant no se de què, i de sobte va aparèixer per darrera meu un noi, d´uns quinze o setze anys, va anar directe cap a la Marta i li va plantar dos petons ben sonors a la cara. Un "hola, que tal" i va marxar. El Manel i jo ens vam mirar, atònits amb cara de póquer. La conversa que teniem va quedar tallada en sec però la Marta va continuar com si res, això sí, vermella com un tomàquet. En dècimes de segons vaig avaluar la manera de preguntar sense ser massa directa i només em va sortir: - Aquest noi...és més gran que tu, no?

Ella va dir que sí i va canviar de tema. Vam intentar esbrinar qui era el "pollo" però no em vam treure gaire cosa. Llavors, per uns segons, vaig veure la Marta molt gran, molt feta. Què feia jo amb tretze anys?. Déu meu!!! si em posso a recordar-ho encara serà pitjor...em cagaré de por ja del tot!!!

L´endemà dissabte van trucar les amigues de la Marta per quedar i anar al cinema. Va marxar tota la tarda. A Sabadell, en tren i després va pujar des de l´estació a casa en autobús. No vaig haver de fer de mama-taxi. Tant queixar-me per haver-los de portar a tot arreu i ara resulta que ho trobaré a faltar, que ja no em necessita tant i comença a fer la seva sense comptar amb la mama...snif, snif.

Per què quan són petits i dependents volem que creixin i quan començen a fer-ho sap tant de greu?

Diumenge em va demanar si podiem "canviar l´aire de l´habitació". Vol altres colors, un altre estil i com no, un lloc on poder-se tancar, seure i xerrar amb les amigues. Així el "canvi d´aire" consisteix bàsicament en convertir l´habitació en el seu centre social. Ara fa uns sis mesos aquesta proposta, més o menys semblant, li vaig fer jo i no en volia sentir parlar de modificacions. Doncs apa, ja hi som. Ara ja li quadra, així que inequívocament estem de pet a l´adolescència. Ara ja no hi ha dubte.

Bé, és el que toca i hem d´estar inmensament agraïts que hagi arribat, que ella estigui bé, sana, feliç i creixent i que nosaltres poguem estar i gaudir-ho (o patir-ho).

El cuquet es va transformant en papallona, obrint les ales una mica més cada dia i gairebé sense adonar-nos, sortirà volant (no sense caure unes quantes vegades segurament).

Aniversari

2008-10-12T11:52:00.000-07:00

En aquest dia especial, vull dir-te que t´estimo. No només són paraules, les paraules són fàcils de dir i fàcils de perdre. Vull explicar sentiments.

Vull dir-te que no puc pensar en un dia, ni en una nit, sense tu,

que vull seguir compartint- t´ho tot i crèixer amb tú, i que tu ho fagis amb mí.

Vull que veiem junts com creixen els nostres fills i com ens passa la vida, junts, de la ma.

Vull agrair-te la teva paciència, només comprenssible amb l´amor. Sense ella, segurament no haguéssim arribat aquí.

Vull seguir compartint el meu dolor amb tu, perquè tu em guareixes.

Vull veure el teu somriure tots els dies i ajudar-te a somriure quan no puguis fer-ho.

Vull escoltar els teus dubtes, perquè junts els resoldrem.

Vull donar-te la meva abraçada quan necessitis calor.

Vull donar-te el meu cos, perquè en ell som un de sol.

Vull donar-te la meva ànima perquè sense la teva, no sap volar.

Gràcies per estimar-me. Estimar-me de debó, sense condicions.

Gràcies per ajudar-me cada dia a ser jo mateixa i recordar-me com soc quan se m´oblida.

Gràcies per estar sempre, encara que no et vegi.

Gràcies per la teva tendresa, que estova el meu geni.

Gràcies per voler ser el meu company de vida.

Gràcies per ser tu.

Enemic o company?

2008-09-22T03:37:00.000-07:00

S´acosta la tardor, els canvis de temps, el fred... i ja m´estic preparant. Porto un parell de dies que em veig venir el brot. Començo a tenir mal a les mans, els canells, els genolls, l´esquena se´m queixa a cada moment i el cansanci m´aplega tant que em treu fins tot les ganes de parlar. S´acosten dies dolents.

Aquest matí ja m´ha costat moltíssim llevar-me, però el meu home ja havia marxat a treballar i jo m´haig d´ocupar del Pau que a les 9 entra a l´escola. Abans de posar un peu a terra he hagut d´estar uns 10 minuts fent-me consci ent del meu cos, que entumit, havia de començar a despertar-se. Em farà mal res avui? Intento no fer-me aquesta pregunta però és inevitable. Vas repasant amb moviments suaus tot el cos per veure que és el que et farà avui la guitza. Però m´he aixecat.

A primera hora he anat a caminar una miqueta amb una amiga i en arribar a casa he planxat quatre peces de roba, i quan dic quatre és que són quatre, no és un dir. Però ja està. Aquesta ha estat la meva activitat d´avui!!!. Sé que avui no haig de fer excesos. -"De mica en mica", em vaig repetint a mi mateixa, si no demà no podré fer ni això. M´haig de reservar les forçes per la tarda, ja que a partir de les cinc tindré els nens i a ells ni puc, ni vull, aparcar-los.

Acabo de "calçar-me" el meu jersei de llana, perquè soc molt sensible al fred i fa que em trobi pitjor. Doncs res, jersei de llana!!!

Totalment descreguda dels metges i les seves medicines, m´he convençut que haig d´aprendre a escoltar-me el cos, a identificar els senyals i sobretot a fer-li cas.

Vaig aprenent a veure´les venir. Puc preparar-me pel que ha d´arribar (i preparar la familia). Sé quan haig de parar i ja no tinc càrrec de conciència si, un dia com avui, no he fet gaire cosa. No pasa res. Potser demà, o l´altre estaré millor.

Encara em sorprenc somrient i fent bona cara. Segur que avui ningú no se´n ha a donat. No sé perquè ho faig, és inconscient. A vegades crec que és per no fer pena i a vegades penso que és per creure´m jo mateixa que puc somriure malgrat tot.

Intento aprendre que el dolor i l´esgotament són, mal que em pessi, els meus companys, no els meus enemics, perquè el que està clar és que en una lluita cara a cara, tinc les de perdre.

Així doncs, quin remei em queda? Preparar-me per la seva visita i esperar que no es quedin massa temps com uns convidats pesats que no troben mai l´hora de marxar.

Breu conte (2ª part)

2008-09-12T05:24:00.000-07:00

Feia pocs dies que havia perdut la seva estimada: la Nina. Sempre l´havia acompanyat i ara sense ella, es trobava totalment perdut. Sol. Volia retrobar aquell moment en el que ell arribava a casa, gairebé sempre de mal humor, i ella sempre el rebia amb una caricia buscant la seva ma per fer-la recíproca. Recordava com de nit, al sofà només que ell seies, ella de seguida s´acomodava al seu costat deixant anar el seu cap sobre els seus genolls i s´adormia plàcidament. Llavors l´Eloy no podia resistir-se a acariciar-la amb la punta dels dits, molt suau, sense voler despertar-la. Al llit, notava la seva escalfor i el ritme de la seva respiració que l´ajudava a dormir-se. Ara li costava molt agafar la son i es despertava sovint a la nit buscant-la entre els llençols i la vànova.

Però ja no hi era. I a partir de l´aleshores, somiava amb una dona, bella, tendre que el mirava i li volia dir quelcom, però no arribava mai a fer-ho. Sempre es despertava abans de poder tocar-la o dir-li alguna cosa. Estava convençut que haver perdut la mare quan era ben petit li havia deixat un trauma tan profund que res ni ningú podria guarir-lo. La Nina li feia oblidar a estones aquella recança, però...s´havia anat. Un matí, estranyat que no el despertés amb una caricia, va buscar-la per tota la casa i la va trobar estesa al terra de la cuina. No es va tornar a aixecar mai més. Desitjava poder fer enrera el temps i acomiadar-se d´una altra manera. Tornar-li tot l´amor que ella li havia regalat, però ja era massa tard. En un sol segon va sentir concentrada la ira, la rabia, l´amor, la compassió...la solitud.

La seva estimada: la Nina. La seva gosseta blanca.

Reprenem la marxa

2008-08-26T09:51:00.000-07:00

Apa! "sant tornem-hi", ja tenim a sobre el nou curs. Des que tinc fills que el canvi d´any no s´inicia el 1 de gener, s´inicia cap allà el 15 de Setembre, amb el nou curs escolar.

Un incís abans de continuar. Com que aquest any no he treballat, he fet totes les vacances amb els nens i si algú encara en té dubtes, jo afirmo amb tota seguretat que les vacances dels nens SÓN MASSA LLARGUES, inacabables, eternes...3 MESOS!!! Bé, ja ho dit, seguim amb el nou curs escolar.

"Cuesta de enero"? i un be negre!!! el que costa és arribar a final de mes al setembre!!! Motxilles noves (perquè evidentment les de l´any passat van rebentar), llibres (aquest any gairebé 300 euros...una passada) i te´ls has de folrar tu!!! Perquè no venen ja folrats? Pel preu que paguem podrien venir folradets de fàbrica!

I és clar, vestuari nou, perquè els nens s´encaparren en seguir creixent i la roba de la temporada passada no els hi entra ni de conya, ni roba, ni sabates, ni anoracs...

Ooooh...i llavors arriben, els armaris!!! Aquella tasca tan i tan agraïda de treure tota la roba de la temporada passada per veure si s´aprofita quelcom, guardar la d´estiu que ens sembla aprofitable per l´any següent (que mai l´encertes) i fer bosses amb tota la roba que no els hi entrarà mai més de la vida...Això si els nens estàn de bon rotllo i sota amenaçes o soborns, aconsegueixes que s´ho emprovin tot. Això a casa meva ha merescut un nom propi: "Fer armaris". Una tasca que requereix, a cada canvi de temporada, un procés de mentalització i planificació acurada, que gairebé sempre esdevé en habitacions plenes de muntanyes de roba durant uns quants dies.

Aquesta setmana hem començat a fer la transició cap a l´horari escolar, pretenent que l´hora de dormir i de llevar-se al matí s´apropi el màxim a la que serà d´aquí una setmana amb l´inici de les classes...baralla diaria. No hi ha manera, els meus fills són com el Windows, porten horari d´estiu. Els matins de la primera setmana seràn la bomba!

El primer dia de cole l´alegria serà meva. Una emoció. Les mares que ens trobem a l´escola després de les vacances, amb un ampli somriure a la cara, enganxat, com nerviós, emocionades...si, si...tornem a tenir vida pròpia!!!

I aquí no acaba tot. Un cop ha començat l´escola i sembla que ja tot està encarrilat, que tornem a la rutina de formigueta que ens dóna pau, doncs no, toca decidir quines activitats extraescolars faràn els nens. Jo en tinc dos (de nens no d´activitats) que ho volen fer tot i que depenen de la mare perquè els porti a tot arreu: "mama-taxi" torna al servei!

I que em dieu de les meravelloses reunions d´inici de curs a hores intempestives? Amb una quantitat de paperassa que no tornes a mirar-te mai més? Els temaris de totes les assignatures, que per cert mai acaben, i fins i tot et donen les dates de les excursions. Perquè vull jo saber a 15 de Setembre que a 2 d´Abril aniràn al Museu arqueològic? Haig d´anar preparant el nen o què?

En quant a mi, el que deiem, curs nou i amb ell els típics propòsits que es cumpleixen només, i com a molt, el primer trimestre...

Primer propòsit: aprimar-me els 8 quilos que m´he fotut a sobre des que no treballo de manera remunerada. S´han acabat les cervesetes i els gelats, tornem a menjar "herba".

Segon propòsit: anar al gimnàs quatre cops per setmana. Aquesta és una fita mooolt ambiciosa, així que em proposo quatre, contant que hi aniré dos, que és el mínim per no sentir-me imbècil mentre segueixo pagant gimnàs.

Tercer propòsit: caminar més. Si no plou, ni fa fred, ni massa sol, ni massa calor... i sortim de casa a una hora decent, anirem caminant a l´escola. Ja, ja, ja!!! (perdó, se m´escapa el riure).

Bé, pares i mares, benvinguts al nou curs escolar 2008/2009. Reprenem el ritme. Tornem a estressar-nos durant tot el curs amb la feina, la casa, el cole, les activitats extraescolars, les reunions, per saber on fotem els nens tots els dies que fan festa i vacances... PER PODER TORNAR A DESITJAR AMB TOTES LES NOSTRES FORÇES LES VACANCES DE L´ANY QUE VE!!!

Calvin and Hobbes

2008-07-22T09:06:00.000-07:00

Hola de nou. Aquesta vegada escric per compartir amb vosaltres uns personatges molt divertits que a mi m´agraden molt. Van arribar a mi de les mans del Manel, gran aficionat al còmic, i des d´aleshores els busco quan necessito riure una estona. Tenim la col.lecció sencera que m´he llegit unes quantes vegades.

Són Calvin i Hobbes. Un nen de 6 anys molt especial i el seu tigre de peluix, que quan no hi ha cap adult a la vista, es converteix en el millor amic i confident del petit trasto.

Un cop entreu a la següent web, accediu a la pestanya de la "Comiteca" on trobareu una selecció molt divertida de les millors tires.

Espero que us agradi.

Cliqueu el següent enllaç Calvin y Hobbes

Ara

2008-07-19T12:37:00.000-07:00

Mentre estic aquí, al menjador, on està muntada la paradeta d´estiu del portàtil, sento al Manel i al Pau a la cuina. Estàn preparant el sopar mentre jo escric aquestes paraules.

Els meus homes!!! M´han vist l´esgotament a la cara i no m´han deixat fer res...m´han obligat a seure i descansar.

La Marta ha anat a passar uns dies amb el seu pare i no hi és: la trobo tant a faltar. No m´acostumaré mai a deixar de tenir-la a temporades. Avui he parlat amb ella per telèfon i estava una mica agobiada, però a mida que anavem parlant ens hem anat animant les dues.

I mentrestant, aquí a casa, els meus homes em cuiden i em mimen i fan que aquests dies siguin més lleugers.

El Pau porta uns dies que té una dèria irremediable per la neteja. Es passa el dia amb un drap a la ma i passa l´escombra cada dos per tres. Mai els armaris de la cuina han estat tant nets tants dies seguits. Us recordo que només té 6 anys i juro que jo no li dic, que és cosa d´ell, que vol ajudar a que tot estigui net i recollit. Un solet que s´entretén durant hores jugant amb els seus ninos, que curiosament i no sé per què, parlen entre ells en castellà. Això sí...el nen no calla mai!!! Si no està parlant, ell o els seus ninos, està cantant o recitant latiguillos d´anuncis de la tele...Només calla quan dorm (i no sempre, perquè parla en somnis).

Des d´aquí veig al Manel que no para de moure´s per la cuina i el gos, tirat a terra tot el llarg que és, dorm com una criatura.

Semblo una espectadora que des de fora es mira l´estampa.

Bé, vaig plegant que necessito descansar una mica i vull gaudir una estona més del moment que es viu a casa meva.

Breu conte

2008-07-06T13:00:00.000-07:00

Un soroll i l´Eloy ja no podia trobar-la. Se li va escapar del davant en un tres i no res. Feia un segon, estava allà, mirant-lo, amb els seus ulls foscos, intensos. No deia res, però ell sabia que li parlava. Per un moment van desaparèixer els carrers, els sorolls, la gent. Tot silenci. Només ell, ella i aquella sensació nova i estranya que el feia gairebé volar. Sí, sentía que els peus no li tocaven terra i durant uns segons es barrejava amb l´aire, ingràvid, lleuger. Tots els mals de caps que portaven dies amoïnant-lo es van esfumar darrera aquells ulls. Es sentia relaxat, en pau, feliç.
Podia sentir la seva fragància: una barreja de flors silvestres amb algún cítric...llimones potser.
El seu cabell onejava lentament, voluptuós, portant aleatòriament algunes metxes sobre la seva cara.
El seu cos era petit i prim però no semblava fràgil. La seva roba lleugera i volàtil, deixava veure una pell fosca i brillant.
Volia tocar-la. Només fregar amb les puntes dels dits la seva pell, que intuïa suau com el cotó. Va voler allargar la ma. Uns segons intensos en que era totalment conscient dels seus moviments. No volia espantar-la. Poc a poc va anar allargant el braç, estirant els dits amb el palmell mirant el cel, oferint-li la ma. Ella no deixava de mirar-lo als ulls...aquella mirada el perdia.
Va respirar fons i va tancar un segon els ulls mentre no deixava d´allargar els dits. Quan va tornar a obrir-los ella ja no hi era.
Un soroll i l´Eloy ja no podia trobar-la. Allà estava el seu llit, les seves parets, la seva habitació i la seva solitud.

2008-06-05T00:55:00.000-07:00

Aquest poema (una mica pretenciós per part meva dir-li poema, ja que és meu...) l´he deixat com a regal en un blog amic que visito molt sovint. Espero que us agradi i, no patiu, no escric masses de poemes...

Transparenten els teus ulls
reflexant el teu camí d´enyorança.
T´esgota l´esforç d´un somriure:
pesa el record i la recança.
Secs deserts ja sense llàgrimes,
set de dolces abraçades.

Resonen les seves paraules,
estrelles que t´indiquen el camí
trencat, sense arribada.
Feixug és el destí
carregant el dol a l´esquena,
busca l´amor que t´oferí
esdevenint la passejada més lleugera.

Es desborden els cors
amb veus, imatges i objectes,
alimenta la llum amb records
mentre les meves mans et subjecten.

Descansa els ulls sense por
que trobat és el camí,
sent l´alè del teu cor
perquè el començament és la fi.

Mengem-nos la vida

2008-05-15T02:12:00.000-07:00

Perdoneu tots els que, de tant en tant, visiteu el meu (el nostre) blog de trobada, ja que porto temps sense escriure.
Estic com el temps...és a dir 'xunga'. Després d´uns quants mesos d´anar trampejant i trobar-me prou bé, toca el contrari. La meva malaltia s´empenya en recordar-me que no em deixa sola, que no m´abandona, i de tant en tant em visita. És més frustrant que el propi dolor: quan creus que ha remès i que potser no t´emprenyarà més, pataf! Una mica com l´anunci aquell: "hola, sóc la teva fibromiàlgia i no t´abandono"...
Segueixo, per això , sent cabuda i volent portar una vida normal. Vida normal? mentre ho escric em sóna estrany, utòpic i subjectiu. Què coi és portar una vida normal? Comparant amb la de qui? Em nego a tancar-me a casa, a deixar de portar els nens a les seves activitats, a omplir la nevera i tenir un ordre (només raonable) a casa.

Hi ha qui pensa que és el que haig de fer. D´altres que sóc molt forta per imposar-me llevar-me al matí. N´hi ha qui em diu que no cal, que puc descansar sense que em pesi la conciència, que puc frenar uns dies i el mon no s´acaba. Però jo no puc evitar angoixar-me si anul.lo les activitats dels altres i si aquests, han d´estar per mi. I no, no em sento tan forta.
No sóc diferent de tots aquells o aquelles que cada dia s´ha de barallar amb la seva feina, que han de compaginar els horaris per poder recollir els nens, que els caps de setmana se´ls passen inventant noves maneres d´estar amb la familia i fer tot el que no s´ha pogut fer entre setmana. Tots aquells i aquelles que passen els dies frenèticament, intentant trobar un moment per seure, respirar i adonar-se que els fills han crescut sense preguntar a ningú i que l´imatge que torna el mirall s´està tornant desconeguda.

Potser tots som una mica heroïs d´aquests temps, en els que ens cauen els dies mentre intentem sobreviure.
I jo, mentrestant, veient com s´acosten les noses del meu germà petit, el dia 24, i el meu aniversari, el 25, em vull convèncer que em refaré com sigui. No vull semblar un zombie i que tothom es compadeixi de mi. És emprenyador. Busques comprenssió en els altres però només trobes compassió. Però si no ho entenc ni jo mateixa!!! com puc pretendre que ho entenguin els altres?
No em vull queixar. Tinc més del que necessito: un home que (ara se m´emprenyarà per dir això en públic) no només no em deixa llevar-me el cap de setmana abans de les 10, si no que a més, em porta l´esmorçar al llit. Un home al que mai, mai, se li ha passat un sol detall i em porta roses quan menys m´ho espero. L´home que m´aguanta amb santa paciència quan el dolor fa que el meu mal humor sigui insoportable (en serio, no m´aguanto ni jo). El meu millor amic, el que sempre m´escolta amb atenció, el que cada dia em truca per saber com estic i que faig i que em fa riure fins que la musculatura de la cara i la panxa diu prou.
Se que tinc molta sort: tinc un veritable 'company de vida' (que és fàcil de dir i difícil de trobar).

I dels meus fills, què dir? Evidentement, sóc la seva mare, són meravellosos. La Marta, una adolescent dolça i prou madura, que adora els animals i fer coses amb la familia. Una doneta a la que no se li passa ni un detall i que ha trobat amb els cavalls i l´equitació una nova raó per il.lusionar.se.
I el Pau, aquest trasto, ja no tant petit, i guapo a rabiar, que no perd oportunitat de fer-me un petó o una abraçada i que sap compartir com ningú. Un etern enamorat de la Laura, amb la que ja ha planejat la vida.
Bons nens. O no ho fem tant malament els pares o tenim molta sort.

Segurament m´estic repentint envers algún altre escrit meu, però no vull deixar de proclamar en veu alta que sóc feliç i que no penso deixar que una malaltia, per molt emprenyadora que sigui, m´ho espatlli.

Ànim heroïs i heroïnes!!!

Llevem-nos cada dia i mengem-nos la vida!!!

Pels que esteu a l´altre costat

2008-04-14T02:45:00.000-07:00

Ara fa dies que no actualitzo el blog, que no escric.
Fins ara, no he estat conscient que vaig començar a escriure una mica de tot i que, amb el temps, he abocat en els meus escrits només els meus moments dolents: moments de soledat, d´incertesa, tristesa i dubtes.
Però ara mateix, acabo de repassar alguns comentaris que em van deixant els meus visitants, els meus blog-friends, i vull escriure el que em fan sentir.

Per mi, escriure, ha estat sempre com dibuixar. Deixar anar el que tinc a dins, sense màscara ni barreres, sense parar-me a pensar el que n´opinarien els altres. Per mi.
Quan vaig començar a publicar en aquest blog, no sospitava el que em reportaria. No creia que el llegís ningú que no fós el meu home i la meva familia més propera. A qui li havia d´interessar el que jo havia de dir? El que jo sentís? El que patís?
Ara, cada dia em sorprenen nous visitants, que arriben 'rebotats' d´altres blogs, a vegades per casualitat. Nous comentaris, animant-me a escriure, a despullar la meva ànima i a compartir i expressar els meus sentiments sense por, desfent-se ells també del que porten dins.
Es crea un diàleg més enllà de les paraules. Les sensacions a flor de pell, endreçant el cap i el cor per poder expressar-te de la millor manera possible. Esperant que el lector, que esdevé un confident, comprengui exactament com et sents.

Ens equivoquem quan pensem que som més dèbils per dir que tenim por. I és el contrari. Si no pots reconèixer que tens por, no pots enfrontar-te´n. I quan ho crides, veus que la gent que t´envolta també té por. I ja no et sents sol. I et sents valent.

Ara vull escriure que estic contenta. Contenta de veure que hi ha un munt de persones que dediquen una estoneta de les seves atrafegades vides a llegir el que jo escric, a interessar-se per com em sento o simplement a tafanejar el Blog de Notes de l´Eva.
Contenta, perquè també puc ajudar a que altres persones deixin anar les tristeses i les alegries. Contenta, perquè estic aprenent una nova manera d´estimar, a vegades fins i tot anònima, però molt reconfortant.

El mon és ple de bons sentiments, però per a rebre´ls, has d´estar preparat i obrir bé els braços.

Un moment de soledat

2008-03-24T10:42:00.000-07:00

No m´arriba la llum. La foscor ho tapa tot. M´envolta i perdo la consciència del meu cos, de l´espai i del temps.
La por, el fred, la soledat, la buidor d´una espessor pesada, homogènia, forta, no deixa passar els raigs que em marquin el camí. He perdut les referències. Només soc un núvol que es confon a la fumera de les angoixes.
Tinc els ulls oberts o tancats?
Sóc desperta o somio?
Les llàgrimes només confonen més els meus sentits. Segueixo sense pistes.
Hi ha quelcom, però, que em diu que jo no hauria d´ocupar el fons d´aquest forat. Que tinc espelmes i una capsa plena de llumins per encedre-les, però no les trobo. No tinc butxaques, no les tinc entre els dits, on les he deixat?
Només em resta una opció: cridar. Cridar amb totes les meves forçes. Valenta i decidida a que algú em senti demanar ajuda.
Em sentiu?
Sóc aquí, acomodant-me en aquesta negror, mentre sento la certesa que no haig de fer-ho, que no tinc dret a seure i esperar, que he de trobar el prim raig de llum que em marcarà el camí. Però em fallen les forces, necessito que m´enlairin i que m´arrosseguin fora d´aquí.
Se que només serà un moment. De seguida s´adonaràn que no hi soc, vindran a buscar-me i veuré de nou la llum del dia.
Un sol moment de soledat absoluta esdevé un moment etern.

25 de Maig

2008-03-23T13:31:00.000-07:00

És curios com a vegades, el destí, l´univers, Déu...o com li volgueu dir, s´encapritxa a creuar vides, persones, creant a partir de situacions inesperades, llaços especials.

Acabo d´adonar-me que el petit David, el David Rovira, va morir el dia 25 de maig. El 25 de maig del 2007. El dia del meu aniversari.

Recordo aquell dia. El tinc gravat a la memòria. Va ser un gran cop. Un cop que a mi, com a moltíssima gent, m´ha costat molts mesos d´assimilar, d´exterioritzar. No recordava però que fós el meu aniversari.

Ara però, no puc deixar de pensar que tot té una rao de ser, que no hi ha casualitats i que d´una manera o altra, ho entenguem o no, tot té sentit, una finalitat.

Que el David marxés, ha fet que conegui la seva familia. Una familia molt especial. Unes persones amb uns gran cors rebosants d´amor, que no s´amaguen si ploren, si l´estimen, si el recorden. Ens ensenyen com som d´humans: fràgils en la solitud i l´egoïsme i forts en la companyia i la solidaritat d´una gran abraçada.

Que el David marxés, ha giravoltat els valors de moltes persones, que ara som conscients com n´és de breu la vida però que l´important, és la força de nostra petjada, el que deixem als que es queden.

Vull pensar que el petit princep, va fer el seu darrer viatge en el meu dia, amb algún sentit. Se que mai més no podré bufar les espelmes sense dedicar-li un pensament i sospirar el meu agraïment a ell i la seva familia, per fer-me millor persona.

En obres

2008-03-11T09:32:00.000-07:00

Estem d´obres a casa !!! Remodelació completa de jardí. Socoooors !!!

Bé, de fet hauria d´estar contenta, tinc la pasta per gastar-me (que molt carinyosament m´han venut al banc), es revaloritza l´immoble, tindré un espai més aprofitable, més net...però l´únic que no deixo de repetir-me per consolar-me, és:
- Què guapo quedarà el jardí!!!

Casa meva ja té 21 anys i la veritat és que li tocava, encara s´han de fer moltes més coses (els dos lavabos, l´estudi, pintar...) però encara que tingués la pasta, que no la tinc, m´ho pensaré molt abans de tornar-hi. M´hauran de caure els lavabos al cap!

- Què guapo quedarà el jardí!
Amb la pasta que ens costa, hi passarem TOT l´estiu a fora. Com que em dic Eva que esmorzarem, dinarem i soparem al jardí...s´ha d´amortitzar. Potser els hi monto als nens una tendeta de campanya, d´aquelles que es munten soles, del Decathlon, i els facturo a dormir fora. No descarto abrigar-los bé i que hi passin també l´hivern...

Quanta pols, desordre i caos.
El pitjor de tot, però, coordinar i entendre´t amb tothom.
Primer els pressupostos. Quan t´has mirat cinc-cents tots et semblen igual (de cars). Et decideixes. Primer pagament: bestreta (perquè si no, ni apareixen).
Abans de començar res, s´han de treure arbres vells i ho fem de pressa no fos cas que ens enganxi el 'toro'.
Segon: el permís d´obra. Hem tingut la mala sort que el tècnic de l´Ajuntament havia marxat i han trigat dos mesos en trobar-li substitut. Amb els papers presentats, gairebé un parell de mesos més, es veu que se l´han d´aprendre de memòria el projecte. Un cop aprovat, A PAGAR! Una pasta. No se si em va traït l´imaginació o realment vaig sentir un "ji,ji" quan marxava d´urbanisme després de deixar anar nou-cents euros.
A tot això, tres mesos amb el jardí ple de forats (els dels arbres vells). Ha estat ben bé com viure al costat d´un camp de proves nuclears.
Vale, ja tenim la placa groga (un plàstic cutre que ens ha costat nou-cent euros) que 'simbolitza' la llicència d´obres...ja podem començar. Serà retornable?
Arriba el paleta al que li hem 'aprovat' el pressupost. El primer dia, abans de començar a picar ja resulta que s´han de fer més coses que les que s´havien comptat inicialment. A més, és clar, totalment imprescindibles, perquè si no no es pot fer la resta. Una altra sablada imprevista de mil quatre-cent euros. Però bé, comença. Almenys es veu algú que treballa.
Ara hem de posar d´acord el tio que ha de treure un munt de sorra i fer un desnivell al jardí. Porta dos màquines excavadores, comença a cavar i es carrega la meitat del que ha fet el paleta. Genial!
A tot això, per sobre casa meva hi ha un bombolla de pols permanent que s´ha quedat enquistada a l´aire. Sabreu on visc si la busqueu al cel. És on hi ha el núvol marró.
Els vidres que donen al jardí estan començant a no deixar passar la llum i giro el cap cada cop que se me´n va la vista al porxo perquè quan surti, hauré de portar una pala per fer-me camí.
- Què guapo quedarà el jardí!
Porto quinze dies perseguint el fuster que ha de posar la fusta al voltant de la piscina, perquè ha de prendre mides i així podré encarregar el material. Un cop el tingui, el senyor ha de trobar 'un forat' per venir a treballar un matí o dos, pel mòdic preu de tres mil euros.
Després el paleta ha d´acabar els últims retocs i finalment, el jardiner. Posar la gespa, les floretes...i parar la ma.
Ah! i després, passar mesos fins que has aconseguit treure totalment la pols que, en suspensió, està esperant que passis el drap per deixar-se caure cinc minuts després d´haver netejar.

Ara amb tot, em sembla que el jardí no estava tan malament...però
Què guapo quedarà el jardí!

Gairebé 35

2008-02-26T12:56:00.001-08:00

Avui de sobte, he tingut un moment de pànic i m´he adonat com passa el temps de depressa. Un moment d´aquells, fugaç, de lucidesa total en el que ets totalment conscient d´on estàs i què estàs fent.
Tot ha començat amb una dent nova que li surt al Pau (encara no li ha caigut la vella, per cert). És clar, farà 6 anys.
La Marta està a punt de fer ''plaf'' i convertir-se en una nena atrapada en un cos de dona. Ja ens va deixant molletes de pa indicant-nos el camí cap a una etapa dura, molt dura: l´adolescència.
Si us plau, què algú aturi el rellotge perquè me´l pugui mirar!!!!

Davant el mirall veig...arrugues!!! D´aquelles que als anuncis els hi diuen "arrugues d´expressió". Arrugues, al cap i a la fi. Ara suposo que m´aniré mirant cada dia i les aniré contant per veure si m´en surten de noves. El que em faltava...
Quan ha decidit el meu cos anar pel seu compte i no seguir el meu esperit?

És que vaig pels 35. Serà una crisi?
Els 30 em van agradar. Van passar inadvertits, discrets, sense gaire escarafalls...
Però els 35...ja no em sonen tan bé. De cop, m´adono que en dos dies els meus fills seràn grans, marxaràn (o no, la cosa no pinta bé) i faràn la seva vida (això segur que sí que ho faràn abans de marxar).
No tinc la sensació de deixar-me coses importants per fer, però sembla que em fa por fer-me gran, i no se perquè.
Suposo i espero que només sigui la por al desconegut (ara això m´ha quedat una mica com la 'Dimensió desconeguda', na, na, na, na...).
En fi, que els anys passen per tots i que en el fons, el que importa, és que els podem passar.

De mi per a tú

2008-02-26T12:32:00.000-08:00

Al matí, un sol petó per dir "bon dia" i "adéu, fins després".

Una trucada al migdia per recordar-nos que ens recordem.
Al vespre, una hora i escaig per poder parlar tranquils, del dia, de la feina, dels nens...per veure´ns i per mirar-nos.
Ara que no hi ets, què llargs són els dies i que eternes les nits!

Només espero que el teu viatge acabi i et retorni a mi, perquè podem recuperar el nostre petó, la nostra trucada, la nostra hora i escaig.

La frase del dia

2008-02-21T08:34:00.000-08:00

El que se pone de puntillas, no puede sostenerse derecho
Proverbio

La memòria dels olors

2008-02-20T03:27:00.000-08:00

Vaja. Acabo d´adonar-me que des del dia que em vaig 'carregar' literalment el blog, han desaparegut els videos de la meva banda sonora. M´encanta recordar moments i associar-los a una música, una cancó.

Tan debò també pugués insertar olors, guardar-los en un potet, ja que molts dels escenaris i situacions viscudes fins el dia d´avui, han quedat gravats a la meva memòria olfactiva.
L´olor de xemeneia, de fum, em recorda quan era petita i anàvem tota la familia a passar els estius a la Masia, que els meus besavis havien recuperat a Tarragona com a vila d´estiueig, el Mas San Ramon. Era una casa molt gran (o a mi m´ho semblava perquè era petita) plena de racons foscos. Hi havia animals: gallines, ànecs, porcs, ovelles...i alguna temporada hi havia hagut cavalls. El que sempre hi havia eren gossos. Una vegada una gossa va tenir cadells i no deixava que ningú s´apropés a la seva caseta, on els tenia ben guardats i ensenyava les dents a qui gosava apropar-se. Ma mare explica que jo devia tenir uns dos anys i que de sobte, vaig desaparèixer i no em trobaven enlloc. Estava a la caseta amb la gossa i els seus cadells. La Mirsa em va acceptar com un cadell més. Feina van tenir per treure´m d´allà.

Quan entraves a la casa, al fons del primer saló hi havia la porta de la bodega que embafava tot l´aire de l´estança d´olor de Mistela. A la dreta una gran xemeneia (hi cabia un adult dret) i perpetuament, un cabàs d´avellanes. A l´esquerra una porteta que portava a la casa dels masovers, la cuina dels quals m´havia tingut allà moltes tardes, veient com fèien pa, pelàven gallines... La masovera, la Ignàcia, em venia a recollir al matí per anar a buscar els ous al galliner. D´allò gairebé només recordo un gall amb molta mala baba. L´olor de pa fet amb llenya em recorda casa seva.
Al primer pis, passadissos interminables amb habitacions inmenses i lavabos. Tots ells anaven a petar al gran saló, on una taula de fusta massissa per 30 comensals, presidia l´estança. En un costat, un piano, sempre desafinat. Però es clar, per els nens allò era una llaminadura...ens haviem enganxat els dits amb la tapa més d´un cop. A les habitacions, llits de fusta, antics amb grans capçals i matalassos de llana altíssims. El lavabo sempre feia olor de Heno de Pravia (em sembla que era una tieta que la posava).
La cuina era molt especial. Es cuinava en una cuina econòmica, d´aquelles que van amb llenya. M´encantava veure quan movien amb un ferro les anelles concèntriques que formaven el fogó, allà on reposaven les cassoles, per mirar com anava el foc. En mig de la cuina una gran taula i a la paret del fons, el rebost i una gran armari on es guardava tota la vaixella. La cuina feia olor de vi i d´ordi perquè el cel obert donava a un pati on hi havia una porta al celler i una altra al graner.
Des del passadís de la cuina, sortia un altre passadís estret i molt, molt fosc que petava a unes escales. La pujada a les golfes. Allà es barrejava l´olor a tancat, a humitat, a pols amb la tremenda sensació que ens haviem colat en un altre mon ple de mobles tapats amb llençols, joquines antigues, estris del camp...Un cop superàvem el mal tràngol del passadís, pujar a les golfes era el que més ens agradava.
Davant la casa, hi havia, hi ha perquè encara hi és, l´ermita de San Ramon. Els diumenges tots els veïns de les masies properes venien a missa i alguna vegada haviem vist batejos i bodes.
Al costat de l´ermita, un passeig amb terra de grava. Una pèrgola metàlica plena de Glicines, embolcallava tot el sostre del camí, amb flors blanques que penjaven, i al terra un munt de floretes de tots colors. Aquell passeig sempre feia olor de flors.
A un costat del camí, una placeta de pedra amb una gran morera i una taula i cadires per poder reposar a l´ombra. I la bassa, sempre de color verd. De tant en tant es podien veure unes bombolletes que anunciàven que una carpa s´apropava a la superfície. No vaig tenir mai el valor de banyar-me, aquells bitxos eren enormes.
Passat el camí de les Glicines s´arribava als camps i al petit hortet. Recordo agafar tomàquets, carbassó, albergínies, pastanagues...També hi havia presseguers i albercoquers.

Més enllà, les vinyes. Una extensió de camp al que no li veies la fí. A pocs metres, sota un ametller gegant, hi havia un banc fet amb troncs d´arbre fet expressament per seure i gaudir de la sensació d´estar assegut en mig del no res.
En Pep, l´encarregat de les terres (s´hi cultivava vinya, avellanes i ordi, crec) parava cada matí a posar gas-oil al tractor. Sabia que ens despertava i esperava que sortíssim per portar-nos a fer un vol. A les benzineres, amb l´olor de carburant, em ve la imatge del Pep sobre el seu tractor de color verd.
Allà van estiuejar de petits, la meva àvia i els seus cosins, la meva mare i els seus cosins, i els meus germans i jo com a última generació.
Aquells estius, setmanes santes i veremas van deixar a la meva memòria un munt d´olors, que permeten que hi torni a San Ramon cada vegada que els oloro.
San Ramon des de l´aire, avui dia.

PACO

2008-02-19T14:39:00.000-08:00

En Paco, és aquella persona que es lleva cada dia molt d´hora, després d´haver anat a dormir molt tard. Esmorza només un cafè per no predre el temps i marxar corrent cap al lloc on passarà la resta del dia: la feina. Bé, les feines, perquè en fa varies.
En Paco és el que al final, sempre acava treient les castanyes del foc amb la seva força de voluntat. La seva proactivitat a vegades, aclapara els seus superiors que tement la pèrdua del lloc de treball, no valoren la importància de la seva tasca i la desmerèixen en públic.
En Paco, és aquell que sempre intenta deixar anar un acudit quan les situacions són difícils i que contagia bon humor, donant ànims i esperançes als seus companys, moltes vegades tan enfonsats com ell.
Quan en Paco, arriba a casa, en Paco plora. Plora a qui l´escolta i pot plorar amb ell.
Però ell segueix aixecant-se al matí, fent la seva feina el millor que pot, recurrint a la broma o l´acudit per no plorar i perquè no plorin els altres i segueix buscant solucions...a tot. Gratis, si cal.
A vegades pensa que fugirà. Què ho deixarà tot en mans dels altres...
En Paco...
En Paco, és aquest

La meva generació

2008-02-10T07:00:00.000-08:00

Pels que pertenyeu a la generació del '123', si voleu veure un video 'super-guai',

cliqueu la txapa...

14 de febrer

2008-02-09T13:21:00.000-08:00

Sabieu que el Dia de Sant Valentí, ha estat tradicionalment, el dia dels estafadors i estraperlistes?

En què s´assembla això al dia dels enamorats? (bé, jo conec algún cas en el que podria trobar-se una relació directa, però correspon a un altre tema de discusió). És simplement per mimetisme amb els costums nord-americans, que el dia dels enamorats s´ha proclamat el 14 de febrer (que a Catalunya es celebra com a tradició el 23 d'abril, diada de Sant Jordi).

Bé...i Sant Valentí, qui era exactament???

Segons les més antigues llistes de màrtirs, confeccionades als primers segles de l´era cristiana, figuren al menys tres sants de nom Valentí: dos bisbes de Roma i un tercer torturat i mort a l´Àfrica.

Els autors de l´Enciclopèdia Catòlica, afirmen que les dades que han arribat fins nosaltres sobre aquests suposats màrtirs, no tenen valor històric, per ser escasos, insuficientment fonamentats i de data molt posterior al temps en que es diu que vivien.
Al llarg dels segles, aquestes tres Valentins es van anar unificant a la memòria popular, donant lloc així a un personatge, una història i una tradició que es van anar enriquint al llarg dels segles fins a refermar-se la llegenda sobre algú que mai va existir.
En un decret papal, s´explicava que Sant Valentí, era un d´aquells homes "cuyos nombres son venerados por los hombres, pero cuyos actos sólo Dios los conoce"...(apa, 'ahí queda eso').

Així doncs...que coi es celebra?

A veure si ho trobem:

un 14 de febrer de l´any...
1352, Pere III derrota els moros de l'illa de Mallorca, que s'havien revoltat,
1929, Al Capone ordena la Matança de Sant Valentí, a una banda rival a Chicago,
1963, es llença a l´espai el primer satèl.lit geoestacionari experimental, el Syncom1,
1980, greus inundacions a l´Iran, causen la mort a més de 200 persones.
1996, ETA assessina al jurista, historiador, professor i escriptor Francisco Tomás y Valiente, al seu despatx a la Facultat de Dret de la Universidad Autónoma de Madrid,
2003, va morir l´ovella Dolly, el primer mamífer clonat a partir d´una cèl.lula adulta,

2004 es celebrà el Dia de l´Energía (la que malgastem)...
El d´aquest any 2008, passarà com el dia de la vaga de mestres...que ens porta a tots una mica de cap.

Dooooncs...no. No trobo res relacionat amb l´amor i/o l´amistat.

Potser el 14 de febrer hauria de ser el dia de 'Sant Braguetazo Comercial' !!!

Hem de proclamar un dia l´any per dir-nos que ens estimem? I els 364 restants? (365 l´any de traspàs).

I els regals? Quina quantitat d´ossets i cors de peluix, e-mails i postals electròniques, angelets amb arcs i fletxes...

Tots els dies, a cada moment, hem de fer saber a aquells que estimem, que és així. No sabrem on serem demà, si tindrem temps. Només cal un gest, un petó, una abraçada, una paraula amable, un somriure...hi ha mil maneres de dir

T´ESTIMO

molt més sinceres (i més barates)

Records laborables

2008-02-05T12:37:00.000-08:00

Avui he enviat un correu a les persones, que a més de companys de feina, han estat amics meus durant gairebé els quinze anys que he treballat i m´han vingut molt bons records. És curiós com amb el temps, sempre el que queda són els millors moments.

Recordo nits de feina en les que arribava una hora en la que ja estàvem tan passats, que només dèiem tonteries i teníem atacs de riure. D´aquelles 'estades' van quedar per a la posteritat, moments i frases mítiques que van quedar a la nostra memòria per sempre. Per exemple,

'Demà, fem ibéricos': volia dir quedar-se a la nit a treballar, i amb sort, sortir a sopar. Els ' ibéricos', evidentment al.ludien a un plat de pernil, formatge, xoriço...ibèrics, que mai ens menjàvem.

Si treballàvem el cap de setmana, algú portava esmorzar, i el sol fet de no haver de portar corbata i roba de mudar, ja li donava un altre ambient a la diada de feina.

Tenia una companya que era un veritable trasto. Junt amb ella i un rotlle de celo, fèiem filigranes. Escollíem víctima (el parell de persones amb les que teníem més confiança) i posàvem celo a la punta del boli (que evidentment, no escrivia), a la pestanya del telèfon, de manera que encara que es despengés, aquest seguia sonant (aquesta era molt bona), celo en tots els calaixos perquè no es poguessin obrir...'es la grandeza del celo', que es pot posar a tot arreu i no es veu.

Els dies de pluja, una festa. Quan arribava la gent i plegava el seu paraigua, dissimuladament abocàvem tots els milers de paperets que genera la foradadora de paper. Quan sortien al carrer i obrien el paraigua...plaf!!! pluja de confeti a la porta de l´empresa.

Canviar les tecles del teclat, la 'M' per la 'N', la 'V' per la 'B'.´En els teclats més antics, bastava amb fer palanca i fer saltar les tecles. Vam arribar a canviar-les totes en un teclat. Pobre Carles! va passar de tot i va demanar un teclat nou.

Una vegada vam girar un monitor (la part de baix cap dalt). Va pringar el pobre nano de manteniment, que flipava veient com tota la pantalla funcionava al revés.

Havíem ficat dins els calaixos ratolins i aranyes de joguina, amagàvem les claus d´aquell pobre que se les deixava a la vista. Vam intercanviar les ulleres de dos companys i la pobre Rosa, es pensava que s´estava quedant cega.

Pels aniversaris sonats (els rodons, 30, 40...) penjàvem rètols pel carrer i per dins l´empresa amb alguna foto de l´homenatjat/ada i fèiem publicar un anunci al Pregó de Sabadell. Aquesta em tocar passar-la com a víctima pels meus 30 anys.

Algun cop ens vam emportar algun 'moc' d´algú en un mal moment, però gairebé sempre les bromes es rebien amb bon humor i deixaven un somriure a les nostres cares.

Trobo a faltar...victimes.

Tremoleu els que esteu pel meu voltant, he comprat al xino un pack de 5 rotlles de celo.

La frase del dia

2008-02-03T12:26:00.001-08:00

Si no te equivocas de vez en cuando, quiere decir que no estas aprovechando todas tus oportunidades.

Woody Allen

Carnestoltes 2008

2008-02-02T03:20:00.000-08:00

Ahir es va celebrar el Carnestoltes a l´escola del Pau (vaja com a totes les escoles). Tot i que el temps no va acompanyar (feia un fred de l´o....) va estar una festa maca.

Quin esdeveniment!!! Com els agrada disfressar-se...estaven histèrics.
Amb el Pau, ens hem passat la setmana preparant la disfressa i els complements. Va voler disfressar-se de pirata (poc original també el meu fill) i anava així de guapíssim:

Atenció al lloro que porta enganxat a l´espatlla...el va fer ell (amb una ajudeta de la mare).

Les profes ens van fer una actuació a lo Bollywood i vam riure molt.
Els nens, van passar ordenats per classes sobre una tarima en forma de pasarel.la de desfilada de moda i ho van fer amb molta gràcia, acompanyats per la veu de l´speaker, que anava anomenant-los (un munt de princeses i guerrers, com cada any).
Les nenes més grans ens van deleitar amb balls a lo 'High School Musical', totes elles molt dignes, series i posades.
La veritat és que és una de les festes que més il.lusió fa als nens, i els grans veient-los gaudir, estem de bon humor i es crea un ambient molt xulo.
Hi van haver bastants pares i mares disfressats (jo entre ells), que aprofiten el dia per perdre la vergonya i tornar a ser petits una altra vegada.

Estàn entre nosaltres

2008-01-30T10:44:00.000-08:00

Els estúpids. Envoltats d´un halo de prepotència, arrogància, borreguisme. Altívols, superbs, convençuts de la seva vàlua, són irritants, per la seva manca d´oportunitat, per la seva presumpció. Vomiten els mots sense que el seu cervell arribi a assabentar-se, amb un to que talla l´aire que respires, amb la mirada i el posat d´un animal a punt de mossegar-te la jugular.
La majoria a més, són hipòcrites, amb un somriure fingit per davant i un punyal esmolat per darrera, esperant la seva oportunitat per clavar-lo a l´esquena de la seva víctima. Patètics. Pobre gent que ni cauen en el moment que trobaràn un estúpid més estúpid que ells que els farà empetitir, i amagats seràn víctimes de la seva pròpia amargura. Perquè en el fons són això, amargats.
El món és ple. Estàn entre nosaltres. Segur que teniu un estúpid a les vostres vides. No val la pena desperdiciar ni un segon, en rebatre les envestides d´aquell que no sap ni moure els músculs per fer un somriure, articular una paraula amable, una veritable encaixada de mans i una mirada sincera.

Superwoman no existeix

2008-01-25T13:24:00.000-08:00

Abans de res, no voldria que les següents línies poguessin donar lloc a interpretacions feministes o sexistes. Només plantejo la meva vivència i ho faré com a dona que sóc. És de justícia dir, que m´he trobat uns quants homes que s´hi veurien identificats en les següents situacions o almenys els hi agradaria poder passar-ho.

He treballat durant gairebé quinze anys. Considerant que tinc trenta-quatre, és una proporció bastant elevada de la meva vida.

Durant el meu període de persona inserida en el món laboral, he seguit horaris diferents (alguns plegant a les tres de la matinada), he treballat amb persones de tota mena, he desenvolupat diferents feines amb diferents nivells de responsabilitat i trobant en elles, diferents nivells de satisfacció i de frustració.

Mentre treballava sempre m´exigia el màxim, però mentrestant anava pensant en tot el que havia de fer quant sortís d´allà. Normalment el temps que em quedava després de plegar, em donava per fer les coses imprescindibles e inal.ludibles, principalment ocupar-me dels nens i fer el sopar. El manteniment i logística de la casa, passava a ser una tasca secundaria. Bé, en teoria, perquè realment em posava histèrica veient com s´acumulava la pols als prestatges, com creixia la muntanya de roba per rentar i planxar i em frustrava veure que no era capaç d´arribar a tot. Patia migranyes cada cap de setmana, uns dies que a més, havia de dedicar per posar la casa en ordre, sabent que el dilluns ja no es notaria la marató del cap de setmana i que fins el dissabte següent no hi havia res a fer. Sempre he tingut, per això, el meu home fent la marató de neteja amb mi, que ja és molt més del que poden dir altres dones.

En arribar cada any, el moment de les revisions de sous i categories, anés bé o malament, mai quedava satisfeta ja que considerava que no em compensava amb els mals de cap (literalment) i la sensació permanent que m´estava perdent la infantesa dels meus fills, que passa volant, irrecuperable.

Llavors va arribar la meva malaltia. Només tenia dos opcions: seguir consumint-me en un ritme frenètic o parar i arriscar-me a 'provar' una nova i desconeguda manera de viure.

Quan vaig plegar de la feina, el meu lema era "necessito una parada tècnica, per replantejar-me què vull fer, què puc fer".

Ara no treballo. Bé, és un dir. Fa dos mesos que vaig plegar i en aquest temps, encara no m´explico perquè, no he fet res més que buscar-me coses per fer.

Actualment a la meva setmana hi ha unes quantes hores de gimnàs (per prescripció mèdica), un dia dedicat a planxar, dos dies a neteja general i un per a comprar. Com a mínim un cop per setmana em dedico a les gestions de la tresoreria de l´AMPA de l´escola del Pau (també estic a la comissió de festes que dóna feina de manera puntual però intensa). Un parell de dies em dedico a la confecció d´un book de dibuixos que tinc intenció d´enviar a editorials (sempre m´hagués agradat ser il.lustradora de llibres infantils), un cop per setmana llegeixo i actualitzo el blog. Faig el control de qualitat d´un programet informàtic que està preparant el meu home. He decorat deu caixetes de cartró (amb la tècnica del decoupage). Em passo el dia fent de taxi pels meus fills i educant un gos de 8 mesos. Intento llegir-me una novel.la de 1500 pàgines, ah! i també m´he posat a restaurar unes cadires antigues. Fa dies que li dono voltes a pintar la porta d´entrada a casa meva i no he parat fins posar l´estudi potes enlaire i tornar-lo a muntar.

He passat algunes situacions que m´han afectat molt a nivell emocional i estic aprenent a interpretar i a deixar anar els meus sentiments.

Jo pretenia dedicar-me, almenys els primers mesos, a cuidar-me, a donar-me homenatges anant a la perruqueria, a fer-me massatges...però em segueix faltant temps i segueixo sense descansar!!!

El cap de setmana ja no hi ha maratons de neteja, però ara els dedico als deures dels meus fills, sobretot als de la Marta, i a cuinar una mica més.

Segueixo arribant morta a l´hora del sopar i adormint-me abans de tocar el coixí del llit.

L´únic que he fet és canviar de tasques, i a vegades (només a vegades) enyoro anar a treballar.

Superwoman no existeix, oi? Aviam si algú m´hi ha penjat la capa i jo no m´he enterat!!

La frase del dia

2008-01-23T13:23:00.000-08:00

Ahir vaig començar a fer classe de Pilates...

i tinc unes agulletes que em moro!!!!!

Què no funciona a la teva ciutat?

2008-01-21T14:45:00.000-08:00

Indagant per la web www.3cat24.cat, he trobat una proposta que trobo molt atractiva per denunciar què no funciona a la teva ciutat.
Animeu-vos, si com jo, us trobeu identificats amb els següents "problemilles":

Pago una taxa d´escombraries que espanta, i per reciclar, haig de carregar el cotxe (els contenidors em queden a "can pistraus") i haig de fer bosses petiteeeetes perquè les boques dels contenidors tenen un tamany de pam per pam i em toca llençar els envasos del iogur d´un en un i trencar el paper a mida quartilla.
Pago un IBI que semblen quatre...i com no tinc el privilegi de viure en un barri per on passi molta gent, els carrers tenen les rajoles aixecades, forats, clavegueres amb habitants, una paperera per quilòmetre... Ah! i fa uns anys van canviar el sentit del carrer on visc i no han canviat els rètols amb els noms dels carrers així doncs...no es veuen. Quan haig de fer arribar algú a casa meva, faig un dibuixet o els vaig a buscar directament a la benzinera (acabem abans).
I aquest any, per fi, arriba un cop al mes, una maquineta que neteja el meu carrer. Que no neteja res, evidentment, perquè en un mes jo he hem fet els veïns.
I què em dieu dels esvorancs? N´hi ha per tot el poble. Jo ja me´ls he aprés de memòria i vaig fent slàlom per no menjar-me´ls. Una anècdota (és verídic, jo ho he vist): un tio de la brigada tapant un esvoranc a la calçada amb una galleda d´asfalt a una ma, posat a palades i aplanat per la sola de la seva sabata (així com si aixafés un bitxo, xof, xof).
I quines instal.lacions esportives més guapes, eh? Jo fa vint anys que visc aquí i són exactament les mateixes que quan anàvem amb l´escola a fer gimnàs. És divertidíssim portar als nens a piscina i haver de demanar tanda per trobar un lloc als vestuaris i poder canviar el nen. Per cert, com sabeu la piscina interior està coberta per un globus. He d´acabar de corroborar la informació, però m´ha arribat que el globus està caducat fa un parell d´anys (es veu que caduquen) i que s´ha de canviar (no s´estan donant molta presa).
Tenim una ronda Arrahona (a casa meva li diem l´scalextrix) on han plantat uns arbustos maquíssims, que han de retallar cada setmana perquè no es veuen els vianants que passen el carrer i ja han atropellat més d´un (amb lo mones que quedarien unes floretes de temporada).
Tenim un parc de les Morisques molt maco, però si sabéssiu el que es deixa l´Ajuntament només en manteniment de jardineria...tremolarieu. Així doncs, és l´únic parc que es rega.
En quant al reg, no heu vist infinitat de vegades que els aspersors de les milers de rotondes que tenim al poble, apunten a la lluna? (a vegades els he aprofitat per rentar el cotxe) i que a ple estiu reguen a les 3 de la tarda amb tota la solana? Així, estalviant aigua !!!
Parlem del transport...mireu d´anar sense cotxe per exemple a...Terrassa. És una marató!!

Jo diria que en general, vivim en un poble en el que poca gent es queixa, així doncs, aquí us deixo l´enllaç a la web i les instruccions per fer les denúncies, i trobar la vostra oportunitat de convertir-vos en periodistes ciutadans.
Animeu-vos. Potser entre tots, guanyarem un Pullitzer, un poble millor per nosaltres i els nostres fills i passarem una estona divertida preparant la peli-denúncia.

Què no funciona a la teva ciutat?

Instruccions

En contínua evolució

2008-01-16T04:28:00.000-08:00

Com veieu, i anireu veient, la cara del blog va canviant.Encara sóc novata però de mica en mica, vaig introduïnt novetats i atrevint-me una mica més. Els que em coneixeu una mica ja sabeu que m´agrada molt el dibuix i que sóc molt 'gràfica', així que us fareu un fart de veure´n d´imatges.

Pel que veig, hauré de controlar-me perquè aixó es realment un vici...

La frase del dia

2008-01-14T15:14:00.001-08:00

La mujer tiene un sólo camino para superar al hombre: ser cada día más mujer

Especial Carnestoltes

2008-01-14T12:18:00.002-08:00

Ieeeeeeeep !!! que aquest any el dia de Carnestoltes és el 2 de febrer !!!!
Ja el tenim a sobre
Fem abans una mica de culturilla...Cliqueu les següents màscares i podreu conèixer l´història del Carnestoltes.
Aquí van unes quantes idees per fer disfresses i màscares xules. Així a més de anar ben guapos, passareu una bona estona preparant la disfressa.

Màscares sencilles
D´animals
Variat-1
Variat -2
Variat-3
Pirata
Maduixa
Dràcula

Màscares una miqueta més complicades
Sol, solet
Màscares d´escaiola

Per més grandets...molt més grandets
Màscares de personatges (Vladimi r Putin, Britney Spears...)

Disfresses sencilles

Fada
Barret d´ocell
Pirata
Girasol
Idees originals
(les instruccions són en anglés però és fàcil d´entendre)

Ipod
Pizza
Disfressat de tú mateix
Peça de lego

Tot aixó només pretén ser pautes, les idees les troben els nens sols, que són els genis de l´imaginació, només els hem d´escoltar bé i ajudar-los a triar els materials.
Per finalitzar, us recomano el següent vídeo (cliqueu l´imatge) i sobretot... com he dit abans, que escolteu bé de què es volen disfressar els vostres fills...

Qué ho passeu molt bé preparant el Carnestoltes !!!

Frustració

2008-01-14T06:54:00.001-08:00

Aquest últims dies, estic experimentant tot un seguit d'emocions que m'estan trasbalsant de diferent manera. Avui el que sento és frustració, indignació, impotència...

Fa uns mesos, vaig patir de prop allò que veiem molt sovint per televisió i que sembla que passa sempre molt lluny: el maltracte físic i psicològic cap a una dona per part de la seva parella.
No en primera persona, però sí, molt, molt a prop.

Va ser molt dur estar al costat d´aquesta dona durant tot el procés. Val a dir que aquesta vegada, la justícia va ser prou ràpida i en 15 dies va arribar el judici preliminar i l'ordre d'a allunyament.
Mentre durava la carrera contrarrellotge, vaig obrir casa meva (nit i dia), vaig estar al seu costat al jutjat corroborant la seva versió, compartint la por i el neguit, i involucrant-me a mi i a la meva família fins el coll, pensant que valia la pena, per una amiga que se'n volia sortir de tot allò. Jo creia que volia començar de nou, ser una nova dona més forta, més estimada per si mateixa. Pensava que el que ha hagut de passar l'havia enfortit i l'havia ajudat, si més no, a saber que era el que no volia tornar a passar.
He estat al seu costat tot aquest temps, animant-la a no perdre la paciència, a donar-li 'empentetes' quan ho necessitava, deixant de fer moltes coses per fer-li companyia i que no es sentís sola, intentant que veiés el futur amb uns altres ulls, amb fites noves...

Però, també com passa en els casos que veiem a la televisió...no ha servit de res. Ella ha tornat amb aquell ...(no se si dir-li home) i ho fa convençuda, perdonant-lo, com si res no hagués passat.
I ara, què? Ara no se quin és el meu paper en tot això...
És la meva amiga i per això m'he vist obligada a dir-li el que penso, que s'equivoca, que tornarà a passar i que serà pitjor. Però no vol escoltar-me.

I quan passi una altra vegada, quan la torni a pegar, picarà a la meva porta? i jo li obriré? ho hauria de fer?
No ho sé. No vull ni pensar-ho. Espero equivocar-me pel bé de tots i que per designi diví, es trenquin les estadístiques i a ella li toqui ser feliç.

És una dona amb carrera, amb feina fixa, amb un pis, amb un fill, amb pares i germans, amb amics ...És difícil d'entendre. No té dependència econòmica, però el que ella té encara és pitjor: una incapacitat total per enfrontar la vida sense cap home al seu costat.
M'indigna veure com una persona pot deixar-se dominar totalment per un altre, com regala la seva llibertat obtenint només a canvi dolor i patiment.

Amor??? No. Això no és amor.

Jo vaig estar amb ella per denunciar-ho, per no amagar-ho...Aixó és el que diuen que s´ha de fer, però el que veritablement ens toca, l'únic que podrà canviar-ho, és educar els nostres fills amb els valors de la confiança en els altres i en un mateix, ensenyar-los què és l´amor de veritat i fent que entre tots poguem trencar amb aquesta cultura rància que encara cueteja i fueteja moltes dones.

2008-01-11T07:10:00.000-08:00

Ploro per la pérdua prematura de la teva presència...
Ploro perque no he tingut temps de conèixer-te.
Ploro perque els que et coneixen, s´han de quedar
i plorar.
(Dedicat a la familia Rovira-Alsina)

Silenci trencat

2008-01-10T13:39:00.000-08:00

Avui, al deixar al Pau a l'escola he estat xerrant amb una amiga una bona estona. Comentàvem com un pare de l'escola, un company proper, el Natxo, i la seva família enfronten la mort recent del seu fill de 12 anys, en David.

Des del desgraciat accident, he evitat trobar-me amb ell, mirar-lo als ulls, i he estat incapaç de dirigir-li una salutació.
Em feia por. Em feia por trobar-me amb la tristesa de la seva mirada perduda. Em feia por sentir el seu esforç diari de seguir vivint amb un dolor que el trenca en dos. Un dolor inacabable, etern, per sempre.
Em feia por quan el veia corrent pels carrers del poble, intentant purgar amb la suor el patiment.
Em feia por mirar el blog que han dedicat al seu fill, perquè les llàgrimes acabaven per no deixar-me veure res.
Em feia por veure la seva dona jugant amb la seva filla petita i veure la nena amb ganes de jugar, de seguir vivint

Em feia por perquè jo també tinc una filla de 12 anys i volia evitar l'empatia a tota costa.
Avui, però, he decidit trencar amb la por, afegir-me a la seva tristesa, als seus records, compartir el dolor, estendre la meva ma per ajudar-los en el que necessitin...per això escric aquestes línies que trenquen la meva bombolla, el meu silenci.

No vull fugir més de la família que ha estat capaç de fer que em replantegi els valors de la meva vida. Per ells, ara veig la vida d'una altra manera, des d'un altre angle, des d'un altre nivell.
Hauríem d'aprendre de la seva manera d'enfrontar la pèrdua d'un ser molt estimat, d'un fill. Alló pel que la natura no ens ha preparat i no volem ni imaginar. Aprendre del seu coratge, de la seva valentia. De la seva voluntat de mantenir viu el record del David i compartir-lo amb tots aquells que els envolten, sense tabús, sense hipocresies. Demostrant cada dia que l´estimen i que el troben a faltar.

Només vull dir gràcies. Gràcies Natxo i Annes. I gràcies a tu, David, que des d´on siguis, fas que molts dels que ens hem quedat trobem la sencillesa de la vida, alló que ens queda a l´ànima per sempre. Alló que fa que realment ens llevem cada dia i pel que hem vingut a parar en aquest mon: per trobar l´amor i l´amistat, veient les seves empremtes a les nostres fotografíes, recordant els milions de moments entranyables, de petons d'abraçades i carícies...
Gràcies per fer-me veure que l'únic que realment importa, el que ens fa el que som, i el que ens fa respirar, és estimar, estimar de veritat.

Amunt, amunt

2008-01-06T03:33:00.000-08:00

Per fi !!! Som 6 de gener !!!

Ja s´acabat...s´han acabat les festes de nadal. Enrerre han quedat les cues als centres comercials, els sopars i dinars interminables, i les interminables ressaques de cava i vi. Tothom té els seus obligats regals i els obligats quilos de més.

Gairebé ja hem oblidat els propòsits pel nou any. A mi, al menys se m´obliden de seguida, i aixó que són els de cada any: deixar de fumar, deixar d´estressar-me, anar al gimnàs cada dia...(je, je, els estic escrivint i ja em dóna per riure).

Ara, en fred, només em ve un sol desig: desaparèixer el nadal que ve. Al juny ja estaré buscant algún lloc perdut en l´univers per poder passar el nadal amb el meu home i els meus fills i NINGÚ MÉS (ara mateix m´ho estic apuntant a l´agenda, que no se´m passi).

Serà que l´edat em torna anti-social...de fet, no la meva edat si no la de la resta de la familia. Els ascendents ja gairebé són classificables al grup de la 'quinta del reuma' i la resta, fóra els fills, ténen edat de farres que no acaben tard, acaben d´hora: d´hora al matí següent, i ja no tenim el cos per aguantar maratons...

Sóc a la generació exclosa de beneficis socials: ni súper 3, ni estudiant, ni 'tarjeta oro', ningú no ens ajuda a pagar l´hipoteca, el lloguer o l´autobús...En definitiva, marginats socials.

I a més, ara toca pujar 'la cuesta de enero'; amb el compte tiritant de les festes de nadal i reis,
...i la 'cuesta de abril'? quan arriba l´IBI, la taxa d´escombraries i les assegurançes dels cotxes
... i la 'cuesta de junio'? en la que els nens deixen d´anar a escola i t´has de deixar una pasta en casals
...i la 'cuesta de agosto'? en la que per vacances sempre es dobla la despesa sobre el pressupost
...I després setembre !!! començen cole (el dia 12, per tant 10 dies més de casal) i s´han de comprar llibres, bates, roba...
i ala!!! ja arriba una altra vegada nadal....

Qué coi és 'la cuesta' ????
Una angle ascendent de 90 graus des del qual et pots fotre la gran patacada...
En fi...que afrontar el nou any amb optimisme només m´és possible mirant alló que ocupa el meu espai vital: el meu home, que passi el que passi, sempre hi és. Els meus fills, que em demostren cada dia que el temps no s´atura per ningú i no fan més que crèixer i crèixer i em sorprenen cada dia amb alguna novetat en les seves personalitats en formació continua. I evidentment, jo mateixa que em miro al mirall i veig una dona feliç, en constant evolució, capaç de seguir pujant les 'cuestas' envoltada de gent que estima.

Bon any a tothom!!! Espero que tots trobeu la vostra raó per seguir pujant i pujant...

Tota una doneta???

2007-12-21T07:13:00.000-08:00

Diumenge la meva nena, la Marta, va fer dotze anys.
Nena??? Bé, pel seu tamany i constitució ningú ho diria però encara manté la dolçesa de nena (a estones). Si bé comencem a notar una 'aura adolescent turbulenta', encara deixa que aparqui el meu cotxe davant la porta de l´institut i em fa un petó. Ho aprofitarem mentre duri. Aquest any està sent dur per ella: el canvi d´escola a l´institut, canvi d´amics, d´horaris, de rutines...També la resta de la familia ho notem, però és el que toca i tot que hi ha moments dificils en els que ni ella mateixa té clar qui és, nosaltres sabem que és la nostra Marta: dolça, bona, pallassa... MOLTES FELICITATS CARINYO !!!!!!!!!

Webs de receptes de cuina

2007-12-12T14:57:00.000-08:00

A mi m´agrada molt cuinar i miro d´innovar i ser original. Aquí van un parell de webs amb idees.

Moltíiiiiiissimes receptes (té un apartat especial Thermomix)
Recetas mil

En aquesta altre plana, receptes sanes...hi ha algún ingredient rarillu, però està bé
Recetas sanas

La frase del dia

2007-12-12T13:05:00.001-08:00

Si exageréssim les nostres alegries com les nostres penes, els nostres problemes perdrien importància

No apte per nens- carta al Pare Nöel

2007-12-04T15:24:00.000-08:00

Punxeu aqui...
http://www.youtube.com/watch?v=clOCFKak1_c

Queden 20 dies!!!

2007-12-04T07:27:00.001-08:00

Queden 20 dies !!!!
S´acosta aquell moment tan bucòlic de buscar les capses en les que guardem des de l´any passat tots els abaloris i filindrangues de nadal: l´arbre, les boles de l´arbre, les guirnaldes, el pessebre...

Aquest cap de setmana, amb pont inclós, és un bon moment per anar a buscar la molsa i després d´haver repassat totes les figuretes, veure si hem de substituir alguna. Per si dubteu, les importants són: Sant Josep, la Verge María, el nen Jesús, la mula, la vaca, els 3 reis mags i el caganer. La resta d´individus són alternatius i complementaris (pastorets amb ovelles, vaques o cabres, filadores, pallers, àngels...).

Llavors ve la tasca de situació...on posem l´arbre? on posem el pessebre? les espelmes? Jo recomano esperar a fer la neteja de la llar després d´haver obert totes les capses (en les que els nens foten les mans i treuen grapats de purpurina) d´haver penjat totes les boles a l´arbre (sempre hi ha alguna que es trenca) i sobretot....importantíssim: després d´haver posat al pessebre la molsa, els pastorets, els reis, la sorra, la neu... (per què hi ha gent que posa neu? tot alló no era en mig del desert?)

Bé, un cop l´escenari ja està preparat, ve la preparació física i psicològica pre-festes...

Segur que aquest any convidarem aquella tieta corcó a la que mai agrada el que es cuina???
I el plom del cunyat que s´emborratxa a totes les festes???
I aquella parella d´amics que ténen un nen que no sap parar quiet i que escampa les figuretes del pessebre per tota la casa?

Reflexionem.
Vale, ja hem decidit qui vindrà a casa i a casa de qui anirem.

Ara s´ha de preparar l´estòmac pel que ha de venir !!!!!
Àpats copiosos acompanyats per vins i caves, els torrons, pastes i fruits secs...
Les eternes sobretaules que fan que dubtis si estàs dinant o sopant, o tot alhora...
És recomanable començar a fer 'dieta tova' i/o purificativa: sopetes vegetals, verdureta i planxa...a més d´anar fent capa protectora amb unes dosis d´omeprazol i proveïr-nos bé de sal de fruites, Alka-seltzer i Almax...

Un altre part complicada, és la dels regals. Haviam no ens engayem, a tots ens agrada que ens fagin regals però...com pots ser original i imaginatiu quan has de anar a cops de colze pels grans magatzems intentant comprar-li un pijama a la iaia??
I es clar, un dineral. I pensar que als quinze dies començen les rebaixes...
I pels teus, què dius quan et demana la familia que és el que volen els nens? Els nens volen moltes coses, però jo vull que us endueu tot el que va entrar a casa l´any passat perque si no haurem de dormir al garatge...
Encara que gairebé sempre, és millor dir el que vols que els hi regalin, perque si no és pitjor i compren el que volen ells , i casualment alló que trien (sobretot els avis) és gran, ple de peces petites i...s´ha de muntar!!!
Si a més, es celebra el 'Papa Noel' i els reis...anem fent les maletes que al gener ja veurem on dormirem!!. Ah!! i quan s´hagin acabat els rituals, pregunteu als nens...saps tot el que t´han regalat??? Normalment s´enrecorden de la xorrada més petita i tonta i estàn tan atabalats que no saben ni amb què jugar.

Em sembla que recuperaré la tradició d´escriure la carta als reis...com era??

Estimats reis mags:
ja que durant aquest any m´he portat molt bé (sempre depen amb qui et comparis) vull demanar (fins aquí és gratis, no?):
- un dècim de loteria, o un cupó de l´ONCE, o una primitiva... amb premi. No vull ser avariciosa i per aixó em conformo amb que n´hi hagi prou per cancel.lar l´hipotèca (no cal l´import, no? com sou màgics...)
- També m´agradaria demanar haviam si pel camí trobeu alguna noieta que s´en vulgui fer càrrec de la neteja de casa meva (si pot ser ja que demanem, que sàpiga planxar).
- Com que realment crec que, m´he portat MOOOOLT BÉ (insisteixo, s´ha de comparar amb segons quí), també voldria un carnet ' todoincluido' de Corporación Dermoestética. Que no és per vanitat, en realitat jo em trobo molt bé, però és per fer content al meu home...(així també ell tindrà el seu regal).

Per si oblido quelcom, teniu adreça de correu?? Us recomano el gmail, té una bustia molt gran.
Suposo que no cal que us deixi el meu correu...ja el sabeu, no??

Us deixaré una mica de menjar i beure al menjador (dolç o salat??). Els camells si us plau, no me´ls deixeu al jardí, que embruten molt i es mengen la gespa.

PD. Podeu estalviar-vos carregar el pes del carbó, les xuxes i les monedes de xocolata...que després de les operacions hauré de mantenir-me almenys fins que torneu l´any que ve, així que com a molt 'barritas Bio Century'.

Salutacions

En fi, tot i aixó, el Nadal és el Nadal i d´una manera o altre, s´acaba celebrant...

De camí a ser ex-fibromiàlgica

2007-11-26T14:01:00.000-08:00

M´agradaria poder dir que soc una ex-fibromiàlgica, pero encara no puc.
Aixó sí...crec que vaig pel bon camí.
Durant els ultims dies he pres decisions i he fet coses que, encara que només una mica, m´han ajudat a trobar-me milor.
He plegat de treballar. L´empresa a la qual treballa feia 15 anys, ja no formarà part de la meva rutina diària. Ha estat una decisió molt meditada i calculada.
La sensació que em provoca aquesta nova situació és de LLIBERTAT!!! Necessito una parada tècnica en la que poder replantejar-me les activitats que han d´omplir la meva vida en aquells moments en els que el meu cos pot respondre.
Estic contenta. Tenia la sensació d´estar atrapada en aquella empresa, lligada a la feina de mans i peus, sense sortida. I finalment, com són les coses, m´han tractat molt bé.
Ara enfilo el dia a dia de manera diferent. No vull estar parada però vull fer altres coses i fer-les sense pressa.
Se que aquest pas millorarà la meva situació psíquica i de retruc la física: el dolor. Estic segura que em trobaré millor. Ara vull aprendre a dir que no quan vull dir no, i a buscar la manera de fer aquelles coses que m´agraden i aquelles que sempre he volgut fer.
M´agradaria il.lustrar contes infantils, acabar els estudis d´auxiliar d´infermeria que vaig deixar a mitjes, dedicar-me una mica més a l´AMPA de l´escola del meu fill...
I evidentment dedicar-me als meus. Gaudir de cada moment amb els meus fills i el meu home i buscar estones per cuidar-me jo mateixa.
No vull pensar que passarà demà, o d´aqui a un any...poden ser tantes coses...aniré improvisant i sortejant els obstacles tal com vinguin.

Ens apanyarem econòmicament i ens en sortirem, la meva familia i jo i espero que d´aqui un temps, no molt llunyà, pugui dir que em trobo bé, que sóc una ex-fibromiàlgica.

La frase del dia

2007-11-18T08:31:00.000-08:00

El dolor és un bon senyal, t´avisa que encara no ets mort.

La frase del dia

2007-11-09T07:06:00.000-08:00

Riu quan estiguis trist, plorar és massa fàcil.

Quina és l´unitat de mesura del dolor?

2007-11-06T06:38:00.000-08:00

El que aquí us explicaré és l´història de molta gent i ara, la meva.
Tinc fibromiàlgia i fatiga crònica. Ja fa nou mesos que estic de baixa. No empitjoro, però no milloro. He aprés a mesurar-me les forçes i a saber quan haig de fer una "bacaineta regeneradora" per poder seguir, a saber parar. A acceptar que aixó va amb mi i que encara que tingui èpoques dolentes, han d´arribar de bones.
A fer una mica d´esport suau per no rovellar-me i a cuidar la meva alimentació.
Aquesta és la feina que havia de fer jo. I l´he fet.
...
Comencem la ginkana...
Tot va començar al febrer, amb la visita a metge de capçalera, que em va fer el diagnóstic i de baixada de bandera, em va receptar antidepresius i ansiolítics per poder dormir, i com no, un protector d´estómac.
Al maig, veient que la situació no millorava, hi torno al metge de capçalera. Com que no en sap més, em "deriva" a l´especialista: reumatologia.

Mentrestant la mútua d´accidents de la meva empresa, em fa anar un cop al mes per controlar, i m´envia també a un altre reumatòleg. Aquest confirma el diagnóstic i afegeix calmants al meu tractament. No l´he tornat a veure.

Com que han passat sis mesos, el metge de la mútua m´ha d´enviar a inspecció (tribunal mèdic).
Un cop allà, una metgesa en el seu paper d´inspectora amb mala baba, em rebota a un altre reumatòleg, ja que ella diu que no és especialista i que el dolor no és objectiu i no el pot mesurar...
El millor del qüestionari de la inspectora, és que em demana si vaig al psicòleg...? Pregunto,
"- hauria d´anar?", " li dic al reumatòleg de la segurat social perque m´ho tramiti?".
Resposta:
- "no dona. Li has de dir al metge de capçalera."

JO?? li haig de dir JO al metge de capçalera que m´ha d´enviar al psicòleg?

En fi, la súper inspectora m´envia a la clínica Poal, reumatología. Allà re-confirmen el diagnóstic i envien l´informe a inspecció.
Som al novembre.

Vaig a visitar-me al reumatòleg de la SS (aquell al que em van derivar al maig). Genial!! per enèsima vegada confirma el diagnòstic (com a mínim queda clar que no m´ho invento!!). Li explico que fa nou mesos que prenc medicació però que no acabo de trobar-me bé. La doctora molt amablement em diu que no hi ha res que sigui efectiu en el tractament de la meva malaltía. Així doncs, pregunto:"- llavors, m´ho prenc o no? perque m´ho estic prenent però cap metge m´ho controla..."
Atenció a la resposta:"- com tu vulguis."
EEHHH?????

Aquí el meu nivell d´indignació ja arriba a un límit considerable...
El resum fins aquí seria:
- Nou mesos medicant-me, ningú controla si m´ho prenc o no i si em va bé, o no.
- Es veu que necessito suport psicològic, però és clar, ho haig d´endevinar i dir-li al metge perque em 'derivi' a psicología i evidentment, esperar uns sis mesos a que m´atenguin.
- Jo decideixo si haig de prendre la medicació o no.
...
Avui, torno al tribunal mèdic. La senyora doctora-inspectora- súper- simpàtica, reconeix davant l´informe de la Poal, que no m´ho invento, que vale, que tinc fibromiàlgia. I llavors arriba el súper consell del dia:
-" Bé. Ja portes nou mesos de baixa i tot que no et trobis, bé...t´haig de donar l´alta. Com a la teva feina no carregues caixes...No és bo estar sense treballar...Si no et veus amb cor, com que tindràs el mes de vacances pendent de gaudir, demana-les i així ho allargues una mica."

QUÈEEE???
No m´ho podia creure...no entenia res.
Haviam, li responc, -"parada no estic; perque no vull i perque tinc dos fills que cuidar. La meva feina no requereix un esforç físic però requereix de concentració ja que té una bona càrrega de responsabilitat...i ara mateix no la tinc.
I... m´estàs dient que per allargar el repós haig de demanar vacances???"

El careto de la doctora deia:- És el que hi ha!!!!

M´explica que si durant els següents sis mesos, torno a estar de baixa, haig de còrrer abans de 48 hores a presentar-me a inspecció. I per què? Què haurà canviat? Per què hem de fer el viatge a Barcelona i esperar a la sala més d´una hora? Per què em donin l´alta per l´endemà?
O m´atropella un camió, o tinc una apendicitis o...res de res.

Total. Que demà començo a treballar. Cap problema. Quan no pugui moure´m...hi tornarem.

Ara està de moda parlar de la fibromiàlgia...tothom en sap moltíssim d´aquesta 'nova enfermetat'. Si busqueu trobareu mil recomanacions per fer desaparèixer els simptomes: ozonoterapia, acupuntura, exercici suau, relaxació, estiraments...I com no, la gran aportació de la psicologia al tema: acceptar la malaltia i canviar els hàbits per poder adaptar la vida als moments crítics.
Ja, ja, ja...
En aquest punt...o rius o no pararies de plorar.

Potser que tots plegats siguem honestos i no maregem. Reconeixem que:
1. realment no ténen ni faba de què és la fibromiàlgia i els està sobrepassant.
2. Que tot i que a Estats Units ja ho apliquen, aquí encara no ha arribat el "mesurador de dolor", així que per defecte, sóc una mentidera.
3. Que només tinc 34 anys i que és igual com estigui, la meva 'obligació' és la de cotitzar mooooolts anys...

Així doncs no hem avançat. És mentida. Segueix sent la malaltia de les histèriques (i histèrics) que no aguanten el dolor...L´única diferència és que si passes per un munt de metges, t´ho poden diagnosticar.

2007-11-05T04:31:00.000-08:00

S´ACOSTA NADAL...TREMOLEU PARES!!!!

UNA MICA D´ENTRETENIMENT PER TOTS PLEGATS

Tots sabem que passa al nadal, quins són els dies assenyalats, amb qui i què dinem, però...sabem per què és així??

Potser en primer lloc investiguem una mica més sobre el Nadal i costums de casa nostra...

24 de desembre, Caga tió
Aquesta és una de les nits màgiques de l'any. Especialment per als nens. Per entendre aquesta festa, hem de pensar que antigament l'arbre era la font i matèria primera per tota mena d'eines (mànecs de destrals, de pales, de martells, bigues per a les cases, pals de paller, bastons per ajudar a caminar, troncs per fer foc i donar escalfor, taules, cadires, armaris, llits, portes, escales....), per tot això calia fer una festa on l'arbre fos el protagonista, una mena de festa de l'arbre, a determinats llocs del món s'engalanaven els avets i d'altres mentre se'l cremava se'l presentava alhora com a font de joia i alegria, d'on sortien llaminadures, torrons, begudes dolces... que després, durant els dies de Nadal s'anirien consumint.

La festa del "Caga tió" també se la troba a diferents llocs del món amb altres noms, a Euskadi és l'Olentzero-emborra, a l'Aragó rep el nom de Troncada, Toza o Tizón de Navidad, a la Provença li diuen Lou Cacho-fio o Cachofio, a la Bretanya és el Kef Nedelek, a la Normandia el Chouque, a Bessin el Trefoué, a Wstfàlia és el Christbrand, a la Vall d'Aran el Nadau Tidún... . El Tió, Tronca, o Soca de Nadal ja es triava el dia de Santa Llúcia, i durant aquests dies se l'abrigava, se li donava de menjar i de vegades se l'adornava, se'l disfressava i pintava.

Resulta ser una festa molt familiar i casolana i a cada llar se l'ha personalitzat i fins i tot es poden trobar diferents cantarelles segons la contrada.

Cliqueu aquí si voleu veure les diferents maneres de cantar al tió

Era costum, al punt de la mitjanit, de celebrar la comunitat cristiana la litúrgia de la missa, l'anomenaven la Missa del Gall.

25 de desembre, Diada de Nadal
Aquesta festa té el seu origen en les festes paganes dedicades al solstici d'hivern, el cristianisme va transformar totes les festes de l'any i les hi va donar un caire religiós, així va quedar la festa del solstici d'estiu com la Festa de Sant Joan, el Carnestoltes com un període compensat amb la Quaresma, etc.

Dins del calendari Cristià, la festa de Nadal es considera com la més important de l'any. En aquest dia naixia Jesús fill de Josep i Maria.

És típic fer un gran dinar familiar,

amb una "Escudella i Carn d'olla", "Pollastre farcit", no falta el cava, els fruits secs i els torrons, la cançó diu:

Ara ve Nadal,

matarem el gall

i a la tia Pepa

donarem un tall

També es fa un llarg sobretaula on es reciten poemes, es canten nadales i amb un ambient tendre i distès tothom es parla, es retroben les famílies i es comuniquen en torn de l'arbre o del pessebre.

Si no sabeu poemes i cantarelles...clicant aqui trobareu unes quantes.

Es desitja pau, felicitat i joia a tot el món. Fins i tot moltes guerres han fet festa en aquest dia (resulta irònic).

Per Nadal cada ovella al seu corral
Per Nadal qui res no estrena res no val

26 de desembre, Sant Esteve
És una festivitat considerada una mica com la continuació de la Festa de Nadal.

Per Nadal i Sant Esteve, cadascú a cas a seva

El dia està centrat bàsicament entorn del dinar; es comença una mica més tard del compte i s'aprofiten les restes del dinar d'ahir, com el rostit, i es solen fer canelons,
els convidats ja no són només els familiars sinó que també vénen amics, amigues, companys, companyes... com més gent millor.

Per Santa Caterina ven la gallina;
per Sant Esteve, que torni a ésser teva

En Pau Riba, en una cançó referida als àpats de Nadal i Sant Esteve deia:

El matí de Sant Esteve els galls ja no cantaran...

El sobretaula s'allarga i la tarda s'enfosqueix aviat. La gent amb la panxa plena, amb tants dies seguits de festa, amb l'escalfor de la llar i les poques hores de sol... tot plegat amb l'esgotament fa que aquest dia es vagi a dormir d'hora.

Per Sant Esteve creix el dia un pas de llebre

5 de gener, cavalcada de Reis
En aquest vespre arriba la Cavalcada dels Reis de l'Orient, la mainada s'aplega pels carrers on ha de passar la comitiva i obre els braços per rebre la pluja de caramels que cau de les carrosses reials.

Mentre passa la cavalcada, la quitxalla aprofita per a donar la carta als Reis o als Patges Reials, la carta és plena d'illusions, amb llistes de joguines

i regals per a tota la família, amb petites confessions de dolenteries i malifetes, així com declaracions de bones intencions. De vegades els més petits fent un cop de bona voluntat forçats una mica pels pares, avis, i la societat en general, es veuen obligats a donat la pipa (pipo o xumet) i a sobre dels nervis per la diada passen una mala nit per la manca d'alguna cosa per xuclar i asserenar-se.

Per tal d'indicar on han de collocar els regals i joguines, es sol posar un plat per cada un de la família, també es posen les sabates ben enllustrades, i sovint una mica de menjar tant pels Reis i tot el seu seguici com també per el bestiar (camells, cavalls, elefants...)

Nit de Reis estrellada, any de vi i llocades

Per cert....
ja sabeu que demanareu als reis ????
uns quants consells

Un cop la comanda sigui clara, cal fer una bona presentació...

Aquí teniu uns models per escriure una carta als reis ben xula:

I com no, el més important...portar-se molt bé. Durant tot l´any i fins l´ultim dia...

Si aquests dies de vacances voleu entretenir-vos pintant dibuixos de nadal, aqui n´hi ha uns quants...heu d´imprimir-los i tindreu un munt d´hores d´entreteniment. Com que us quedaràn molt macos, podeu afegir-los a la decoració nadalenca de casa.

Arbre amb regals
Follet i fada dins un mitjó
Angelet penjat d´un estel
El rei mag
Espelma
Un pare Noel molt divertit
Els follets del pare Noel treballant
Caseta de nadal
Angel
Pessebre
Els reis mags
La Kitty es vesteix de nadal
Winnie prepara l´arbre

I una mica de lectura nadalenca??? aqui van uns quants contes

Climent ninot de neu

Tres rondalles sobre les aranyes i el pessebre

De com, les bèsties, la nit de Nadal, van gaudir del do de la paraula

Els tres viatgers

També podeu preparar unes felicitacions de Nadal ben originals i regalar-les a les persones que estimeu.
Aquí us posso algún exemple però el més maco és que inventeu vosaltres la decoració...

Podeu fer dibuixos i enganxar coses que tingueu a ma...llenties per fer les boles de l´arbre, estrelles retallades en paper d´alumini, boletes de paper...
També queda molt maco enganxar trossets de roba sobre un figura dibuixada...

o una mica de coto-fluix...

I ajudar a la mama (i al papa) a preparar les receptes de Nadal, bé siguin les tradicionals...

Escudella i carn d´olla
Canelons de carn
Capó farcit
Tortell de reis

O també us podeu atrevir amb les més modernes

Sopa de tomàquet i marisc
Lluç a la sidra
xarrup de cava

Altres curiositats

La ponsètia, la flor de nadal

És una de les plantes més venudes i regalades durant aquestes festes nadalenques. Assenyalen que en si mateixa és portadora de la bona sort, doncs, de no ser així; només ens alegraria els espais i la vista amb ses vermelles flors -molt grans, per cert, cadascuna amb un epicentre groc.

Els seus orígens es remunten al poble centreamericà dels astques, que la utilitzaven com a planta remeiera casolana contra la febre. De fet no guaria però la creença deia que si podia tintar el cotó o la llana, què no faria amb el dolor.

Com la dita ens marca "la ponsètia floreix pel Nadal i el crisantem per difunts"... però degut al canvi climàtic això no és del tot cert; haurem tots plegats de revisar les nostres dites i restaurar les seves tradicions.

Tres qüestions a tenir present per conservar-la:

Necessita força escalfor, no la traieu al carrer indiscriminadament. Que el veïnat vegi que la teniu però no goseu fer-ne ostentació si la voleu viva.
No li cal per viure molta aigua, no la regueu amb excés; podríeu fer-la malbé.
Cal trasplantar-la, com diuen les avies, després de Reis a una jardinera o parterre força gran dotant-la d’espai, terra nova y compost.

El caganer

Figura obligada en els pessebres vuitcentistes, ja que la gent deia que amb la seva deposició (és a dir, les caquetes) femava la terra del pessebre per a l’any següent i amb ell la salud i la tranquil•litat de cos i d’ànima que cal per fer el pessebre, amb el goig i l’alegria, que comporta el Nadal vora la llar. Fer figurar aquest homenet en el pessebre portava sort i alegria i no fer-ho comportava desventura.

Exposició de pessebres

Sabadell (Vallès Occidental)

San Joan 20 2n
Del 25 de novembre al 7 de gener
Festius, de 12 a 14 i de 18 a 21 h
Dissabtes, de 18 a 21 h

En fi, espero haver contribuit una miqueta a que pares i fills passeu unes bones estones preparant el Nadal

Video-parides

2007-10-30T14:58:00.001-07:00

M ´encanten aquests videos...són d´aquestes xorrades que m´alegren el moment

http://www.youtube.com/watch?v=Gu1CHo25XVI
http://www.youtube.com/watch?v=81NeQJWGYJY

Sortida de diumenge

2007-10-30T11:02:00.001-07:00

El diumenge 28 vam anar al trenet del Parc Catalunya (Sabadell). És d´aquelles sortides que no fas perque ja l´han fet a l´escola però val la pena. Per 1,5 euros fas un passeig en tren ben maco i llarguet...
Aquella zona del parc no la coneixia i la veritat és que és molt xula.
El Pau s´ho va passar d´alló més bé i vam tenir la sort que feia un dia molt maco.
No desaprofiteu l´ocasió. És aquí al costat i convida a passar un bon matí de diumenge.

La family

2007-10-30T09:04:00.000-07:00

El Manel

Un encant. Únic.

La Marta i el Pau

Guapos, eh?

El Bup

Un trasto de 6 mesos que no em deixa avorrir-me

Pensaments. No hi ha tonteria més gran ni més comú que la d´amargar-se per les tonteries del mon

2007-10-30T08:02:00.000-07:00

Havent passat els anys, 34 en concret, i després de les meves experiències, crec que el que realment ens fa madurar com a persones, és saber el que és important per nosaltres i el que no ho és. Triar, prioritzar i descartar allò que no ens aporta res realment important.
Jo, ja fa temps, vaig descobrir que la vida que vull, la que em fa feliç, està basada en la felicitat de la meva família i la meva. El Manel (el meu home) i la Marta i el Pau (els meus fills) són allò pel qual val la pena viure.
També he aprés que per poder 'gaudir' d´ells, jo haig d´estar bé. Per això vull cuidar-me, estar bé, ser feliç veient que tots ho som.

Perquè ens amoïnem per tantíssimes tonteries quotidianes que no ens deixen veure el realment important? Sona a demagògia; la teoria la sabem tots. El realment difícil és ser conscient cada dia, cada moment.
Ja fa un temps, em van diagnosticar fibromiàlgia i fatiga crònica i el millor que estic traient de la meva malaltia, és precisament aprendre a gaudir dels bons moments i intentar passar les crisis pensant que darrera, segur que arriben més bons moments.
Veure que he tingut la gran sort de trobar un gran home, un gran company i amic que m´acompanya en cada pas. Veure créixer els meus fills i gaudir de cada una de les seves edats.

Quan em plantejo què és el que vull per els meus fills sempre arribo a una conclusió molt simple (no senzilla): voldria que fossin bones persones i que siguin feliços.
Això també sona a demagògia....però perquè no considerem que a lo millor és així de fàcil? Que la vida ens l´omplim nosaltres mateixos de palla?

Ja tinc bloc

2007-10-30T07:45:00.001-07:00

Per fi, ho he fet.
Fa dies i dies que penso en fer un bloc i no m´acabava de decidir. Ja està.
Tinc la intenció de deixar escrits els meus pensaments, les meves emocions i sentiments i com no, les meves experiències.
Voldria que aquest bloc es centrés en el que és realment important per mi: la meva família, la seva salut i la seva felicitat. Evidentment en el pac hi sóc jo, l´Eva.